Opinió

LA CRÒNICA

Catalans al nirvana

Diuen que pots anar on vul­guis i hi tro­baràs algun català. He pas­sat una colla de dies immers en la mul­ti­tu­dinària, angoi­xant i acla­pa­ra­dora soci­e­tat índia i no n'he tro­bat ni un. Ara, inten­tant obrir-me pas entre la ger­nació que ocupa els car­rers de Venerés, posem per cas, m'he ado­nat que allò és la suma del dia de Tots Sants, d'uns quants Nadals i de mol­tes Set­ma­nes San­tes giro­ni­nes. Les empen­tes, el soroll, els llums, les para­de­tes, les cape­lles, els colors i les pres­ses que conei­xia, mul­ti­pli­ca­des per mil. Aca­bat el monsó, aque­lla gent cele­bra la festa del Dus­sehra –que, si no vaig errat, és una advo­cació al crei­xe­ment, a la nova vida– i que escampa pels car­rers peti­tes cape­lles o esce­na­ris ens què es repre­sen­ten esce­nes del Ramayana, que no us expli­caré per no embo­li­car més la troca.

Abans de tor­nar a casa, vam visi­tar el Nepal. De pas­sada us diré que, segons vaig enten­dre, al Nepal no hi van arri­bar a manar mai els britànics, pot­ser perquè és força amunt, i el camí, quan no hi havia avi­ons, resul­tava molt cos­te­rut. Em va sor­pren­dre tro­bar a la majo­ria de poblets, als solars de les ciu­tats, a qual­se­vol can­to­nada, gron­xa­dors impro­vi­sats cons­truïts amb qua­tre canyes de bambú, un parell de tra­ves­sers de fusta i unes cor­des. La mai­nada s'hi esbar­gia ale­gre­ment, ele­vant-se amb traça cap al cel. Em digue­ren que aquells apa­rells sen­zills eren la gran atracció de les seves fes­tes i que els ins­tal·lava el govern per tal de per­me­tre que, si més no una vegada a l'any, els nens pogues­sin sen­tir la sen­sació de sor­tir de la terra, d'entrar uns ins­tants al nir­vana.

En algun cas, pot­ser per manca de mit­jans, era un sol bambú el que es plan­tava a la plaça i els vai­lets s'hi enfi­la­ven àgil­ment per dei­xar de tocar de peus a terra. Tot el para­ment fes­tiu també es feia amb motiu dels nou dies de la festa del renai­xe­ment, que seguei­xen als mesos de pluja. No em va que­dar clar si també reme­mo­ra­ven les aven­tu­res de Rama con­tra Ravana, com els hin­duis­tes. Al Nepal, com al nord de l'Índia, es fa una mix­tura reli­gi­osa com­pren­siva i ami­ga­ble. Hi ha més budis­tes, això sí, i això es fa evi­dent en el pano­rama urbà de ban­de­ro­les mul­ti­co­lors i en l'oferta per a turis­tes.

Nosal­tres, occi­den­tals i des­cre­guts, no n'hauríem pas tin­gut prou amb un sen­zill gron­xa­dor –ni pot­ser amb una roda o unes vola­do­res. Per acos­tar-nos al nos­tre petit nir­vana ens va cal­dre una màquina vola­dora que va sobre­vo­lar els cims nevats de l'Himàlaia, i ens va per­me­tre fer una mena d'esca­lada vir­tual entre els núvols que enter­bo­lien el matí. A l'apa­rell que ens gron­xava soro­llo­sa­ment, hi anàvem dinou pas­sat­gers –tots amb la màquina de retra­tar a punt– amb el nas engan­xat a les fines­tres rodo­nes i la mirada esmo­lada. Dels dinou pas­sat­gers, ves per on, sis érem cata­lans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.