Anonimat

El seu pare li repe­tia, com aquell que passa el rosari, que mai havia de ser dels qui sobre­sur­ten, ni per dalt ni per baix, sinó dels del piló, que era la seva manera de dir dels qui pas­sen des­a­per­ce­buts. Li va que­dar gra­vat, com mol­tes de les coses que et repe­tei­xen de petit i que pri­mer rebut­ges però que amb el pas del temps aca­bes abraçant a con­seqüència de l'obs­ti­nació dels gens. Li va cos­tar molt d'esforç no aixe­car la mà a classe quan només ell sabia la res­posta, però es mos­se­gava la llen­gua. “Si ho saps tot, els com­panys t'aga­fa­ran mania” li res­so­nava al cer­vell i se li engar­ro­tava el braç. Quan se'n va voler ado­nar la seva existència tenia una sola direcció: l'ano­ni­mat. Algú, vist des de fora, podia pen­sar que entrar en aquest estadi podia com­por­tar una frus­tració des­co­mu­nal. Per a ell no, era un refugi con­for­ta­ble. Li pro­por­ci­o­nava segu­re­tat. Era com viure per­ma­nent­ment al sac amniòtic. Què hi ha més humil i més modest que no fer osten­tació, ja sigui de conei­xe­ments, de riquesa, o de qual­se­vol altre pos­sessió?, pen­sava. Era cert que hi havia efec­tes col·late­rals com ara la pèrdua de més d'una opor­tu­ni­tat per pro­gres­sar pro­fes­si­o­nal­ment o el dete­ri­o­ra­ment dels meca­nis­mes per esta­blir rela­ci­ons soci­als. Havia optat per ser dels del piló però no era pas curt de gam­bals i això li havia com­por­tat més d'una crisi en la seva opció vital. La més forta la va tenir quan la seva filla de cinc anys li va dir que li agra­da­ria molt tenir una capa que en posar-se-la la con­vertís en invi­si­ble. “La invi­si­bi­li­tat no té res de màgica, costa de molt obte­nir-la i no sem­pre és grata”, li hagués vol­gut dir, però, una vegada més, es va mos­se­gar la llen­gua.