L'havanera està de dol

Abans-d'ahir la sob­tada mort del can­tant Càstor Pérez va esgla­iar Pala­fru­gell sen­cer. Aquest noi era tota una ins­ti­tució en el món musi­cal de casa nos­tra. La seva apor­tació com a intèrpret, músic i estudiós de l'hava­nera s'ha frus­trat quan encara estava en plena forma intel·lec­tual i artística. La seva des­a­pa­rició ha dei­xat òrfena molta gent: la seva família, els amics, els com­panys de for­mació, els core­li­gi­o­na­ris d'altres grups, els molts segui­dors que tenia i, atesa la seva popu­la­ri­tat, tota la comarca de l'Empor­da­net.

La seva tra­jectòria arren­cava de lluny. Des que de ben jove, jun­ta­ment amb en Txi­qui Ramon, van subs­ti­tuir el vell Sirés com acom­pa­nyants musi­cals de les tres veus anti­gues del Port-Bo: Morató, Rom­pus i Mir. Després d'aquest grup en vin­drien d'altres i s'embar­ca­ria en mil i una aven­tu­res. Càstor Pérez ho havia tas­tat tot en aquest món de l'hava­nera. Feia anys que inves­ti­gava i reco­llia docu­men­tació sobre els orígens dels cants d'ultra­mar. Es pot dir que el seu arxiu va arri­bar a ser tan o més impor­tant que el de la Fun­dació Morató, que és la ins­ti­tució que vet­lla per la salut de l'hava­nera.

Aquest estiu, un dia que el vaig tro­bar, em va con­fes­sar que es tro­bava en un moment dolç de la vida. En tenia motius. Un d'ells era la car­rera meteòrica de la seva filla Sílvia com a intèrpret. Sovint li havia fet de men­tor i mes­tre. La lla­vor no morirà.