Cavem una pell

La Sala La Planeta de Girona va obrir les portes a una delícia de poc menys d'una hora vestida de recital musical que presentava el llibre al públic de casa abans de fer cap a d'altres escenaris del país. Era necessari: els espectadors vam pujar l'escala cap a la part més alta del teatre. I vam volar.

Un llibre “que va de pell”, de cavar a les fondàries de l'epidèrmic, ha de ser plenitud a tots nivells. La dignitat de la veu d'en Roger, l'elegància del cantant Eduard Canimas, ela precisió de Pau Oliver a la percussió i de Joan Solà-Morales al contrabaix generen sinergies físiques amb l'espectador. I al costat de la pell i la sensualitat encomanades ja des de la veu en off inicial que prové de la caverna, Cavada pell destil·la pensament, idea, concepte, poesia intel·ligent que no explica facècies singulars ans enalteix i excava el llenguatge i el torça fins a entendre's. Sabíeu que el sentit figurat de cavar és cavil·lar? En Roger ho sap. I espera que els lectors, si no ho sabem, ho aprenguem. Cavar la pell és ensenyar la carn viva. Si cal cavar-la, és perquè som davant d'una epidermis resistent, que amb el temps s'ha assaonat i que ja no se sent dels cops. El càvec és la paraula, el llenguatge pur, essencial, que obre el solc per tal de reconèixer-se. La pell ha de ser cavada, sí, però sense oblidar que ja n'hi ha una de cavada, d'acabada. Si allò que serem, si és que hem de ser res, ho serem perquè hem estat abans, els poemes nous només poden ser perquè hi ha tot el que ja ha estat escrit. El llibre conté poemes de fa vint-i-cinc anys al costat d'inèdits. Si tu em mires i jo et miro, cal que passat i present s'acarin, es fusionin i esdevinguin u.

Pell cavada, fendida, burxada, posseïda, pell com la terra, pell amb ales i foc de roure a les mans, pell de fruita, pell de mar, pell que cal cavar per sembrar-hi un altre cop. Desig de descoberta permanent, sobretot sensual, de pells encara per conèixer. I al costat del poder de l'amor, les crostes, l'humor en una prosa impecable i molt seriosa que en Roger teixeix amb el do de la paraula que només els poetes amb ales poden filar, i que fa que l'emoció de l'espectacle resti suspesa i es manifesti amb un somriure als llavis (brunzents o no).