La decisió de Puigcercós

Del con­junt de par­tits de tra­dició democràtica que con­for­men el mapa polític després de les elec­ci­ons del 28-N, Esquerra és el que té més esce­na­ris de futur oberts i el seu pre­si­dent, Joan Puig­cercós, en el supòsit pro­ba­ble que renovi la con­fiança del Con­sell Naci­o­nal, haurà de deci­dir quina Esquerra tindrà el país en el futur pròxim: ni que només sigui pel canvi objec­tiu que sig­ni­fica pas­sar de par­tit al govern a par­tit a l'opo­sició, Puig­cercós i Esquerra hau­ran d'optar per una nova lògica i una nova estratègia.

L'escull més impor­tant que afronta Esquerra en aquests moments és la sen­sació de der­rota per la pèrdua, apro­xi­ma­da­ment, de la mei­tat dels vots i de la mei­tat dels dipu­tats (dei­xem de banda els càrrecs de desig­nació que perdrà aviat).

La sen­sació de der­rota afecta l'estat d'ànim de manera bru­tal, i podria pro­vo­car reac­ci­ons con­tra­dictòries que no farien més que aug­men­tar la imatge de dis­persió que, d'altra banda, ja ha per­ju­di­cat prou Esquerra en els últims anys i ha por­tat al fracàs elec­to­ral.

Però la sen­sació de der­rota no hau­ria d'ama­gar el fet que Esquerra con­ti­nua sent la força més sòlida, millor implan­tada de l'inde­pen­den­tisme i que governa més àmbits de gestió (a hores d'ara, en els ens locals). Si es té con­fiança en la bona gestió que han fet alcal­des i regi­dors d'Esquerra en els últims anys, no cal començar a fer invents de cara a les muni­ci­pals de maig i tor­nar a entrar en una roda de bata­lles dialècti­ques i mediàtiques cir­cums­cri­tes a l'uni­vers mino­ri­tari (elec­to­ral­ment mino­ri­tari, per bé que sociològica­ment sig­ni­fi­ca­tiu) de l'inde­pen­den­tisme. És a dir, Esquerra no es pot entre­te­nir a ser una alter­na­tiva a l'inde­pen­den­tisme pre­sen­cial o vir­tual, sinó que ha de pre­sen­tar una oferta seri­osa, orde­nada i creïble per al con­junt de la ciu­ta­da­nia.

Apro­fi­tar els anys que vénen d'opo­sició per fer un dis­curs
extre­mista dife­rent de la teo­ria i la pràctica que van demos­trar que eren pos­si­bles estant en el govern seria un greu error.

Si mal­grat els resul­tats es creu que la gestió i el full de ruta d'Esquerra entre el 2003 i el 2010 van ser els cor­rec­tes, s'hi ha de per­se­ve­rar, polint la com­ple­xi­tat i cer­cant la sim­pli­ci­tat.