Nadal amb Màrius Torres

Seria imperdonable no col·locar en el pessebre d'enguany la figura de Màrius Torres, en el centenari del seu naixement. Els últims set anys de vida d'aquest poeta excels transcorren exactament entre dos Nadals. El 22 de desembre de 1935 és ingressat al sanatori antituberculós de Puig d'Olena, i el 29 de desembre de 1942, diumenge després de Nadal, el metge poeta de 32 anys mor al sanatori. Entre un i altre Nadal es produeix l'esclat del seu univers poètic, travessat per l'acceptació del dolor, la recerca de Déu i la fatalitat de la mort. Són set anys d'una intensitat agudíssima, durant els quals neixen per a la immortalitat alguns dels millors poemes de tota la literatura catalana. Com a teló de fons d'aquella vida reclosa hi ha el drama de la guerra, la derrota i l'exili dels seus, als quals no pot seguir pel seu estat de salut. En aquell pessebre s'hi troben, doncs, Herodes, la fugida a Egipte, la matança dels innocents i la presència d'un àngel que ja no és el de l'anunci als pastors sinó el “dolç àngel de la mort”.

En l'esperit del poeta hi ha anat creixent la pau interior, i ja és capaç de dir, quan les forces li flaquegen: “Dels sofriments passats tinc l'ànima madura / per ben morir”. La nit de Nadal, quatre dies abans de la fi, Màrius Torres puja a la capella del sanatori per assistir en silenci a la missa del gall. Després se'n torna al llit i, metge fins al final, es va prenent el pols i s'acomiada dels que l'envolten mentre s'adona que està perdent la visió. Mor tal com ell desitjava: “Alegre, lliure, net com el vol d'un ocell”. Entre els papers inèdits de les seves carpetes, els amics hi troben aquest poema:

“Quan seré mort, ja no tindré més febre. / Seré fred com el marbre o com el cel; / la meva cambra semblarà un pessebre, / hi haurà rius i muntanyes i un estel / i figures de fang o de retaule / que no em veuran, i jo els veuré morir. / Deixa'm guardar una sola paraula, / Senyor, per ells, quan pensaran en mi”.