Som competitius?
A Catalunya hem de tenir el centre de decisió d'empreses que fabriquen a l'estranger
i produir valor afegit
Els locutors de ràdio i de televisió s'entrebanquen sovint quan diuen competitivitat. No és una paraula fàcil de pronunciar. Però tothom entén el que vol dir. Ets competitiu quan compren el teu producte –sigui una pera llimonera o una màquina– en un mercat lliure i obert. I te'l compren o perquè té el mateix preu o més barat que productes semblants, o bé perquè el preu és més alt però té més qualitat. Una condició que també és indispensable és que el preu de venda deixi un marge de benefici que asseguri el manteniment de la producció. Ningú no treballa si no hi guanya diners.
El Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya ha publicat el treball L'Observatori de la Competitivitat ‘10, que és el resultat d'una enquesta feta a 153 enginyers industrials als quals demanen com ho veuen. I els resultats són força esperançadors o, si més no, més del que em podia imaginar. El 44% dels enquestats consideren que el nivell competitiu de la indústria catalana és alt i el 51% que és mitjà. El 5% restant es divideix entre molt alt i molt baix, de manera que s'anul·len entre ells. Cadascú respon segons l'entorn que coneix. El nivell alt es troba en el sector químic, el de l'alimentació, paper i arts gràfiques, aigua, energia, enginyeries, medi ambient i serveis a empreses. El sector amb un nivell mitjà està entre aquells que o bé depenen de multinacionals –el sector dels mitjans de transport– o bé en el de les empreses catalanes que produeixen en plantes a l'estranger, com el tèxtil. És una manera de dir-nos quins són els sectors industrials en què ens apropem a l'excel·lència i que tenen futur. Potser amb algunes excepcions, és clar.
Quan es parla de canvi del model productiu català no ens referim a transformacions revolucionàries, sinó a identificar i potenciar les activitats econòmiques en què som més competitius i ens defensem millor. La indústria és i continuarà sent fonamental per a l'economia catalana i el treball del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya ens indica el camí a seguir. En general, és el camí dels productes o dels serveis amb qualitat. Si busquem el preu més baix del mercat fracassarem. Per això, les empreses catalanes creen plantes industrials a la Xina, a l'Extrem Orient o a l'Amèrica Llatina, ja que no podem competir en cost de producció. A Catalunya, hem de tenir el centre de decisió d'empreses que fabriquen a l'estranger i el centre de producció d'elements amb alt valor afegit, amb disseny o amb aquell toc que no poden oferir els països emergents. O bé hem de trobar la veta d'una especialització. O bé el d'un producte que té un cost de transport elevat, no importable, o el que s'ha de consumir ràpidament, o el que no pot esperar les tres setmanes que triga a arribar de l'altre costat del món. Hi ha possibilitats.
L'economia catalana, en aquest cas la indústria, ofereixen bones perspectives. La crisi econòmica ens afecta a quasi tots, però hi ha arguments per creure que a Catalunya hi ha bons fonaments. Potser caldrà treballar més! Quan és que vam fer l'últim pont?
