PLAÇA MAJOR
Només uns ulls
Mirar aquests ulls és vinclar-se al privilegi momentani d'aturar el temps i de fugir del món. És tanta l'energia que en brolla, que es fa complex assumir una estructura, tocar de peus a terra...
Autodedicar-me un títol com aquest (com algú d'ulls poderosos m'ha suggerit) estaria prou bé per engreixar la meva prolífica imatge de petulant. Com que som en temps de crisi, és preferible moderar-se i consagrar l'article a uns altres ulls irreals, d'una fondària abissal. Hi ha persones que tenen ulls per mirar el terra que trepitgen, capcots, foscos i avorrits; d'altres els fan servir per mirar sense ser vistos, esquerps, tímids i voyeurs; però hi ha un tros petit de la humanitat que té ulls per crear felicitat. Aquests ulls saben somriure i mostrar desig sense dir res. Saben plorar i emprenyar-se sense necessitat de cridar. Són ulls que mengen i fan fotografies. Sempre encesos, desperts, sense cap intenció de tancar-se o de quedar-se en blanc, solen amagar un codi secret, una tristesa pètria que ve de lluny. Potser per això en saben tant, de mirar, perquè són viscuts, patits i traïts. Són ulls amb món, plens de vida no sempre agradosa que s'obren perquè necessiten ser entesos. Però és tal la bellesa que els amara que gran part dels atents no poden burxar més endins. Convé saber veure en aquests ulls el reflex d'una divinitat natural que els habita. I pensar que contenen part del cel, del mar, de la nit, de la tramuntana, de la música clàssica. Mirar aquests ulls és vinclar-se al privilegi momentani d'aturar el temps i de fugir del món. És tanta l'energia que en brolla, que es fa complex assumir una estructura, tocar de peus a terra o crear els fonaments de l'ordre. S'activa la màquina dels somnis i de la fantasia: restes mut, orb i sord i, paradoxalment, se t'encén la parla, hi veus amb lucidesa i escoltes els sons ocults de la terra. T'arriba un ram de roses vermelles. Te n'alegres: el present és una novetat en tu. I les mires, les olores, les poses en un gerro transparent, les separes una mica, tornes a olorar-les, treus el llaç per fora del vidre, i les admires amb placidesa. Al cap d'un no-res, ja tens la mirada sanguínia i les roses, per art de màgia, es tornen blaves i es fan ulls amb poder d'estimar.
