LA TRIBUNA
La lluita pel cinema
Un país sense cinema és un país sense horitzó moral ni sentimental. Ara, però, el cinema català comença a oferir els fruits d'una llarga marxa cap a la normalització. Generacions de catalans havien somiat un cinema de marca catalana, que els fes plorar i riure en català. Molts s'havien desesperat. Avui, quan la crisi de recursos i d'inversions obliga a tancar productores i a desar projectes i il·lusions, paradoxalment, el cinema català aixeca la bandera i diu: som aquí i aquesta és la “lluita per la nostra república”. Eren paraules de l'actor Jordi Dauder, premi Gaudí d'Honor.
Comercial i de qualitat
L'èxit de Pa negre defineix una de les múltiples vies assajades pel ric i plural repertori que ofereix el cinema d'origen català. Pa negre ha encertat la via del cinema comercial de qualitat, rodat en català, apte per aspirar, per exemple, a ser nominat als Oscar de Hollywood en la categoria de llengua estrangera. Llàstima que l'Acadèmia americana només reconegui l'espanyola com a interlocutora (també per a això cal tenir estat!), i l'espanyola no l'ha proposat. I això no obstant, penso que algun dia l'Oscar caurà, perquè ara sí que hi ha horitzó.
L'èxit de Pa negre, amb 13 premis Gaudí i 14 nominacions als Goya, uns bons resultats a taquilla i un previsible llarg recorregut per la xarxa, representa l'èxit d'una lluita tenaç per la dignificació del cinema de casa. Com ho representen tantes altres pel·lícules recents (Herois, Buried, ElisaK, Bicicleta, cullera, poma, La mosquitera, etcètera). Cert que el bon cinema no té fronteres, però els productors, les produccions, els artistes, la llengua de rodatge, els realitzadors, els espectadors, tenen país d'origen, unes veus, uns rostres i unes marques d'identitat. La història de l'Andreu mereix de ser universal, però els seus pares es diuen Emili Teixidor, Isona Passola i Agustí Villaronga, fills d'aquesta terra i d'aquesta cultura. Ara bé, això no diu res: si el film salta fronteres serà pels alts estàndards d'interès dramàtic i de qualitat narrativa que assoleix gràcies al bon fer en la producció, el guió, la direcció, la interpretació, la postproducció, i també en la promoció (amb TV3 al davant) o la distribució.
Fer cinema ha estat i és a Catalunya una empresa de gran risc. Un èxit en cinema amaga molts fracassos. Com en la vida, dels fracassos se n'aprèn si tens un entorn favorable. La història del cinema català deixa enrere una estela de frustracions en molts aspectes, però durant aquesta dècada el signe tràgic sembla haver activat una reacció generalitzada amb propostes noves i agosarades i amb alguns magnífics resultats, que han assolit reconeixement i premis a festivals d'Europa i d'arreu. Durant aquests anys, el cinema fet a Catalunya, incloent ficció i documentals, no sols ha augmentat considerablement en quantitat, sinó també en qualitat, diversitat i prestigi. Caldrà veure com evoluciona en uns pròxims anys plens d'incertesa.
Maduresa
En tot cas, és just constatar que el que podríem anomenar el nou cinema català del XXI, ha aconseguit un alt grau de maduresa que, al meu entendre, es deu a la confluència de quatre factors especialment significatius. Primer, una política de cultura concertada amb el sector i amb TV3 amb vista a reunir les màximes sinergies en el desplegament de produccions, coproduccions, finançament, promoció i distribució. La Llei del Cinema ha estat la consagració d'aquesta llarga marxa i ambició. Segon, la potenciació i diversificació del sectors catalans de la producció i de la creació: Catalunya disposa avui d'un capital humà i productiu similar al de qualsevol país europeu de la seva mida. Tercer, la formació de noves generacions de creadors i de professionals a través de les diverses escoles i facultats universitàries, amb un pes ja molt rellevant en tots els camps del cinema i l'audiovisual. I darrer factor, i no pas el menor: la complicitat i exigència creixent del públic català en la reclamació d'un cinema propi, en català i de qualitat.
