L'estalvi del Tramcamp

Les ine­vi­ta­bles reta­lla­des de tota mena de des­pesa pública –o gai­rebé tota– han arri­bat també a un dels grans pro­jec­tes del Camp. L'ano­me­nat Tram­camp, un híbrid de tren i de tram­via, que havia de relli­gar bona part dels nuclis urbans del Camp de Tar­ra­gona, haurà d'espe­rar. No és espe­ci­al­ment greu. Les grans inver­si­ons –i aquesta ho és– tenen un temps de madu­ració, i s'han d'empren­dre amb unes mínimes garan­ties de segu­re­tat i de con­tinuïtat.

Ara bé, no hauríem de menys­te­nir l'esforç de pla­ni­fi­cació i de pre­visió fet. I seria bo que no l'aparquéssim. Si avui no podem fer el Tram­camp –i no podem– almenys pren­guem les pre­cau­ci­ons necessàries perquè puguem demà pas­sat. Defi­nim traçats tant com es pugui, i reser­vem aquests ter­renys de l'ocu­pació, no fos cas que, quan ens hi puguem posar, s'hagin omplert d'edi­fi­cis i d'infra­es­truc­tu­res que ens ho facin impos­si­ble. No és un exer­cici estrany ni car. Si el TAV s'ha pogut fer és perquè, fa vint anys, la Gene­ra­li­tat es va avançar i va fer una pri­mera reserva de ter­renys, que va faci­li­tar les coses. I les ron­des de Bar­ce­lona es van començar a dibui­xar als anys sei­xanta, vint anys abans de fer-se rea­li­tat. Estal­viem, doncs, tot el que cal­gui, però no fem estal­vis que es men­gin les tova­lles. Pla­ni­fi­car, pen­sar les coses, a mitjà i a llarg ter­mini, no és car. I, si es fa bé, per­met estal­viar de veri­tat.