El fracàs

La gent intel·ligent fra­cassa algu­nes vega­des, és la gent medi­o­cre la que neces­sita fer creure que no ha fra­cas­sat mai. En la inti­mi­tat, però, segu­ra­ment molts d'aquests medi­o­cres con­fes­sen que alguna vegada ells també han fra­cas­sat. Encara que ho facin dient-ho en veu baixa i encara que ho facin pro­te­gint les seves parau­les amb el cotó fluix de súpli­ques com “sobre­tot no ho diguis” o amb la mer­cro­mina invi­si­ble de com­pli­ci­tats bus­ca­des com “t'ho explico només perquè ets tu”. Si és que de petits es con­fes­sa­ven, recor­den el to de veu amb què anàvem des­gra­nant cadas­cun dels nos­tres pecats? Doncs, ho deuen dir amb aquell mateix to, molts d'aquells medi­o­cres. S'ha de tenir un xic de valor i molta segu­re­tat en un mateix per con­fes­sar en veu alta els pro­pis fra­cas­sos. S'ha de ser molt intel·ligent per fer-ho. Hi ajuda –tot i que no sem­pre– la segu­re­tat que dóna anar-se fent gran perquè no és veri­tat que només siguin els vins o els xam­panys els que gua­nyen amb el pas dels anys. També gua­nyen algu­nes per­so­nes. Però no totes. A mi em sem­bla que ja podem dir que aquest hivern que encara no acaba també ha fra­cas­sat. Poca fred. Res a veure, posem-hi, amb l'últim hivern. Segur que el recor­den. Aque­lla nevada. I ara miro l'arbre que no sé ben bé com es diu i que fa unes flors rosa­des i blan­ques com les de l'amet­ller o com les del pru­ner. Ha flo­rit abans d'hora aquest any. No sap, és clar, que som encara a l'hivern. No sap tam­poc que aquest any s'ha avançat dues o tres set­ma­nes en relació als últims hiverns. I no sap encara que pot venir una glaçada que el pot fer fra­cas­sar. No sap res, però ha flo­rit. Que ningú no l'acusi. Fa el món millor. Dei­xem-lo, doncs, que flo­reixi.