Algú haurà de pagar la factura

Per pri­mera vegada, a Bada­lona, es dis­pu­ta­ran unes elec­ci­ons muni­ci­pals sense cap dels 27 regi­dors que for­ma­ren el pri­mer con­sis­tori de l'actual democràcia. De la con­sulta del 1979 han trans­cor­re­gut 32 anys i ara s'ele­girà el novè con­sis­tori. Tot té la seva sig­ni­fi­cació i la defi­ni­tiva jubi­lació d'aque­lla històrica gene­ració és prou impor­tant per subrat­llar-la, quan com­porta la fi d'un cicle, massa llarg, i la cons­ta­tació que estem davant d'un canvi impor­tant –pot­ser assa­jat en l'actual man­dat– en què l'alter­nança es pot valo­rar com a ele­ment posi­tiu i en què els governs de coa­lició, o acords de suport extern, poden tenir un com­po­nent dife­rent del que només com­porta un repar­ti­ment de regi­do­ries, pràctica fins ara massa habi­tual. D'altra banda, el pano­rama polític bada­loní es pre­senta prou obert per per­me­tre dife­rents hipòtesis, fins al punt d'avi­var elu­cu­bra­ci­ons sobre qui pagarà la fac­tura d'uns resul­tats en què no tot­hom en sor­tirà ben parat.

Obser­vant el pano­rama actual, cal cons­ta­tar que Jordi Serra (PSC) par­teix amb avan­tatge com a pos­si­ble futur alcalde. Els soci­a­lis­tes estan en hores bai­xes però encara tenen un vot cap­tiu, fins i tot ocult, que pot acti­var la bossa elec­to­ral. Amb tot, Serra se la juga, quan s'estrena com a cap de car­tell i té peons no gens pres­ti­gi­ats en alguns bar­ris de la ciu­tat. D'altra banda, ha inten­tat remoure la llista elec­to­ral, però sense la força sufi­ci­ent per impo­sar cri­te­ris, massa medi­a­tit­zats pels poders fàctics del par­tit. Pot­ser Serra aspira a alcalde sense que el seu par­tit sigui la mino­ria majo­ritària, i això cre­a­ria un camp de joc nou i fins estrany. El can­di­dat pot sal­var el cap si és alcalde sense gua­nyar les elec­ci­ons, però la con­tinuïtat del pri­mer secre­tari local deu depen­dre de con­ser­var l'esta­tus de pri­mera força.

És veri­tat que García Albiol (PP) ha aug­men­tat el nom­bre de vots i regi­dors en cadas­cuna de les elec­ci­ons que ha encapçalat (aquesta és la sisena), però aquesta vegada ha jugat molt fort i no es pot per­me­tre pun­xar. Pot aug­men­tar el suport i fins podria ser la pri­mera força local, però això no li dóna cap garan­tia d'asso­lir l'alcal­dia. Gua­nyar i no gover­nar seria un èxit i no incre­men­tar el nom­bre de vots i la presència, fins dis­mi­nuir-los, un gran fracàs. El 22-M, Albiol s'hi juga el futur i, si no referma els seus suports, haurà de pen­sar en la reti­rada. Sense un bon coixí, el setè intent és una uto­pia.

La gent de CiU s'hi pre­senta com la més tran­quil·la, quan els dar­rers movi­ments elec­to­rals els han estat favo­ra­bles i les pre­vi­si­ons de futur els donen soli­desa, mal­grat els errors del demo­cra­ta­cristià Subi­rana en la gestió de la regi­do­ria de Comerç. Fer­ran Falcó (CiU) aspira a més i sap que pot fer-ho, encara que els dar­rers com­por­ta­ments elec­to­rals són ines­cru­ta­bles. L'aposta per inde­pen­dents de vàlua a la llista és un movi­ment que dóna soli­desa a les aspi­ra­ci­ons de futur.

Car­les Sagués (ICV) som­nia amb la resur­recció de la carn, sobre­tot després de les jor­na­des pas­quals, i es mou pels bar­ris a la recerca del vot per­dut o de l'elec­tor dece­but dels soci­a­lis­tes. Rei­vin­dica el valor de l'esquerra, quan la gent es perd en l'ambi­valència de deter­mi­nats postu­lats polítics. Sagués s'hi juga el futur, obli­gat a man­te­nir el nivell o per­dre el mínim pos­si­ble, podria ser un regi­dor, evi­tant una cai­guda en picat que exi­gi­ria dimis­si­ons en cadena, tant en el grup muni­ci­pal com en la direcció local. Amb tot, Sagués sap per on es mou i pot aguan­tar l'esco­mesa.

Esquerra es troba en el gran dilema ham­letià, tot i haver acon­se­guit l'efecte posi­tiu d'aglu­ti­nar diver­ses for­ces inde­pen­den­tis­tes en una sola pro­posta elec­to­ral. Amb tot, el preu de l'escó és car i no és gens fàcil man­te­nir-lo. Del dos al zero hi van tots els colors dels èxits i els fra­cas­sos, i atra­par alguna acta de regi­dor és l'única manera de sal­var el pro­jecte i els caps que l'ava­len, empresa no gens fàcil quan es tras­passa la fron­tera d'amics i cone­guts.

A menys de cin­quanta dies, els bada­lo­nins dic­ta­ran sentència. Després, s'hau­ran de pagar algu­nes fac­tu­res.