L'esperança del nàufrag

Un dia després que mates­sin Ben Laden vaig obrir un cor­reu electrònic en què una amiga em dema­nava el nom i el número del car­net d'iden­ti­tat per adhe­rir-me a una cam­pa­nya de pro­testa con­tra l'intent de “mono­poli de les plan­tes medi­ci­nals”. En rea­li­tat aquell cor­reu era el reen­vi­a­ment de la infor­mació deta­llada d'una pla­ta­forma fran­cesa que aler­tava que el Par­la­ment Euro­peu estava a punt d'apro­var un paquet de mesu­res que dei­xa­rien el cul­tiu de les plan­tes medi­ci­nals només en mans de les “grans mul­ti­na­ci­o­nals de l'ali­men­tació”. En aque­lla infor­mació s'asse­nya­lava que si aques­tes mesu­res eren apro­va­des, fins i tot podria arri­bar a “ser il·legal cul­ti­var plan­tes tra­di­ci­o­nals (com la fari­gola, el romaní, la cama­mi­lla...) al jardí de casa sense haver pagat abans la cor­res­po­nent llicència que t'auto­ritzés a fer-ho”. D'aquesta manera, con­cloïa el mis­satge, “els drets con­su­e­tu­di­na­ris dels par­ti­cu­lars que­da­ran supe­di­tats al bene­fici pur i dur de les mul­ti­na­ci­o­nals, un bene­fici dis­fres­sat, en aquest cas, d'una pre­tesa defensa de la qua­li­tat i segu­re­tat dels pro­duc­tes ali­men­ta­ris”.

Men­tre tecle­java el meu nom i els números del car­net a sota d'un breu comu­ni­cat de pro­testa per enviar-lo a una adreça electrònica del Par­la­ment Euro­peu vaig tenir la impressió que deu tenir el nàufrag d'una illa deserta quan escriu un mis­satge i el posa a dins de l'única ampo­lla que té a l'abast per llençar-la a un mar embra­vit amb l'espe­rança que els cor­rents ven­tu­ro­sos la trans­por­ta­ran fins a la civi­lit­zació. La consciència de migra­desa abso­luta era ine­vi­ta­ble. Després que els EUA liqui­des­sin Ben Laden, després que el Nobel de la pau fes apo­lo­gia de la pena de mort, després que el Depar­ta­ment d'Estat dels EUA jus­ti­fiqués a escala pla­netària la con­se­cució d'infor­mació a través de la tor­tura, després que el gros de la premsa i par­tits polítics euro­peus no cri­ti­ques­sin aque­lla “acció mili­tar” que se sal­tava tots els tri­bu­nals inter­na­ci­o­nals de justícia, ¿quin sen­tit podia tenir un ínfim mis­satge de pro­testa com el meu? Sepul­tat d'insig­ni­fi­cança, vaig prémer la pes­ta­nya “envia”.