Un àpat aquí o allà
A vegades amics interessats per l'alimentació pública, embadalits, s'enfilen a la parra de la gastronomia (literatura o propaganda): que si aquella trattoria del Trastevere, que si aquell bistrot del Barri Llatí... o, encara pitjor, agafen l'arquet i el passen per la carta d'un restaurant europeu on hi deixareu 100, 150, 200... € per cobert. No sé què en pensen vostès, però jo llavors els haig de recordar que només faltaria que per aquest preu no tastéssiu excelsituds aquí, a Londres o a Vladivostok, i que dono per fet que vins de 100 € la botella han de ser diguem-ne que particulars. Però que un servidor mesura i qualifica el menjar públic d'un país en base a la relació qualitat-preu, és a dir, amb les papil·les gustatives combinades amb la cartera i disposades als àpats corrents, els que fan els seus habitants en el dia a dia. Dit això, els recordo una obvietat: al nostre rodal, en el registre que va de 10 a 20 €, és el lloc d'Occident on es menja millor: es comprova viatjant, menjant i pagant, i ho demostren els turistes/estrangers que vénen, mengen i repeteixen, sobretot els francesos del Midi. Aquests que fan 50, 100 km, per evitar menjar, o bé el plat du jour –un sol plat a 12, 15, 18 € sense postres ni beguda–, sovint amb un nom pompós però preparat sumàriament, o bé gastar-se 50 € o més per tenir –no discutirem pas– més o menys el mateix que a l'Empordà en costa 15 o 20.
