El futbol no és com la guerra
El futbol és una inesgotable fàbrica de metàfores. Per adonar-nos que els símils lingüístics sorgits de l'univers del futbol tenen un abast il·limitat, només cal escoltar tres veus qualificades. Jean-Paul Sartre va escriure: “El futbol és una metàfora de la vida.” El filòsof italià Sergio Givone replica: “La vida és una metàfora del futbol.” En un documental, Ferenc Puskás, el mític jugador del Real Madrid, amb la veu entretallada pel plor, declara: “Per a mi el futbol va ser molt més important que no pas la vida.”
L'arsenal retòric ha establert moltes relacions entre, d'una banda, el futbol, i, de l'altra, la guerra, la pau i una política simbòliques sempre canalitzades, conjurades, exaltades o sublimades a través d'aquest esport. El lèxic futbolístic està ple de ressonàncies bèl·liques: killer, ariet, artiller, muralla defensiva, el perímetre de joc entès com a “camp de batalla”, “el millor atac és una bona defensa”, “afusellar el porter”, “disparar un obús”, etcètera. M. Vázquez Montalbán va diagnosticar que el Real Madrid tenia una representativitat d'Estat, i que a través del FC Barcelona, en la mesura que aquest club s'identifica amb una nació sense Estat ni exèrcit, es drenen les necessitats èpiques de Catalunya. Valdano declarava que la lliga de futbol és l'element d'integració més important de l'Espanya de les autonomies, cosa que saben molt bé aquells que impedeixen que Catalunya tingui seleccions esportives oficials.
Caldrà revisar l'ús i abús de metàfores futbolístiques, ja fossilitzades en els nostres acrítics automatismes mentals i retòrics. Més que res, perquè el futbol moltes vegades sembla anterior o superior a la mateixa realitat. “El futbol és com la guerra”? No: molts cops “el futbol és la guerra”. Diu Guardiola, amb tota la raó del món, que “algun dia prendrem mal”. És cert. Però també és cert que ja n'hem pres, de mal. Les proves: aficions que es comporten com exèrcits de vàndals, matances perpetrades en nom dels “colors d'un club”, la major part de presidents de clubs de futbol coquetegen amb els aficionats neonazis i, last but not least, un Mourinho que carrega el seu discurs –populista i de tall mafiós– per hipnotitzar masses depravades. Perdó: “Per depravar les masses.” Perdó: “Per depravar masses susceptibles de ser depravades.”
