Enveja de setembre

A mi doneu-me setem­bre. Què voleu que us digui, que l'agost també està molt bé? Però és que té una llum dife­rent, i fa xafo­gor. I ja sé que Els Pets tenen un disc que es titula Agost, i al TNC serà la gran repo­sició de la tem­po­rada que ja ha aixe­cat el teló, i que la majo­ria de la gent és quan fa vacan­ces i quan tot es para­litza, i que a les set ja és fosc. I també sé que el can­tant francès Ben­ja­min Bio­lay can­tava Novem­bre toute l'année, novem­bre tot l'any.

Però a mi doneu-me setem­bre. Tot recu­pera el seu ritme, i can­via la llum. Sí, ja sé que Faulk­ner va escriure Light in August, però és setem­bre i al Romea fan Llum de guàrdia de Man­ri­que i Pom­per­mayer. El sol fa una llum fil­trada, i el vent fa fle­xi­ons, agafa to mus­cu­lar. És el temps en què toca “ple­gar” ave­lla­nes, i és temps de verema. I quin plaer més gran no hi ha que men­jar-se una figa, ja sigui de coll de dama, de pit de reina, o de bec de per­diu, fins i tot de tres fan càrrega. Collida de l'arbre encara és més sabo­rosa. Sen­tir el frec polsós del fruit, obrir-lo per la mei­tat amb els pol­zes i cla­var-li den­tada, i dei­xar córrer aque­lla fres­cor a la boca. I després notar la per­sistència en el record, notar la presència física entre les dents d'una lla­vor.

Això és setem­bre, i també ho és veure la mar més assos­se­gada. Gai­rebé can­sada d'haver tre­ba­llat tot l'estiu. Amb les plat­ges més bui­des, o amb els cinc pri­vi­le­gi­ats que fan vacan­ces aquests dies en que s'abai­xen els preus. I quin ple de lluna no aca­bem de tenir?

Això ha estat setem­bre tra­di­ci­o­nal­ment. Perquè de fa uns anys que el novè més de l'any pateix el verí dels enve­jo­sos que diria Sèneca, o que denun­ci­a­ria Cris­ti­ano Ronaldo. I és l'enveja que fa que l'agost vul­gui fer de setem­bre, i plou més, i és perquè es ric i guapo, que octu­bre i novem­bre també es copien les seves vir­tuts. I amb tot cap­gi­rat ara fa una calor que empu­dega. I passa que, com va escriure Ausiàs Marc: bullirà el mar com la cas­sola al forn, mudant color i l'estat natu­ral. Per natura, doncs, enveja.