Bon rotllo

Tots tenim al cap una cançó deter­mi­nada que quan escol­tem de manera impre­vista pot trans­for­mar, ni que sigui per moments, el nos­tre cap­fi­ca­ment, estrès o sim­ples cabòries. A mi em passa aquests dies quan escolto la melo­dia de l'anunci d'estiu de la meva cer­vesa favo­rita. El grup suec Billie the Vision & The Dan­cers és l'autor d'aquesta peça que aca­ba­rem avor­rint però que avui encara em con­ta­gia opti­misme poste­lec­to­ral, que ens en cal. La cançó del bon rot­llo no té res a veure amb la cançó de l'estiu, un invent de fa anys que ser­via perquè a les fes­tes majors i a les dis­co­te­ques tot­hom perdés el sen­tit del ridícul ballant Los paja­ri­tos o bes­ti­e­ses per l'estil. Estic par­lant d'aque­lla música que és capaç de trans­por­tar-nos automàtica­ment a un estat men­tal ben dife­rent del que teníem abans que sonin les pri­me­res notes. Pot­ser és només una il·lusió pas­sat­gera, una mena d'encan­teri que des­a­pa­reix tal com ha vin­gut, però que almenys ser­veix per des­con­nec­tar de la dura rea­li­tat. Ara que la sen­sació i el pes de la crisi ens ha arri­bat fins al moll de l'os, hau­ria de ser de recepta obli­gada tenir la capa­ci­tat de rebre aques­tes sen­sa­ci­ons que et fan pen­sar que tot ple­gat no és tan merda com sem­bla. Un amic em va defi­nir fa uns estius el para­digma de la feli­ci­tat: la música de Manu Chao, una cer­vesa gelada i una bona com­pa­nyia que ens acu­lli, si pot ser en una hamaca. Poden posar-hi la melo­dia que vul­guin, fins i tot una sim­fo­nia o una ària, però res que pugui fla­gel·lar el cer­vell com la xaranga que posen a tot drap aquells veïns energúmens que alguna vegada hem hagut de patir o aquells insen­sats que por­ten els alta­veus fora del cotxe, la qual cosa s'hau­ria de mul­tar com els deci­bels de més dels bars que no saben com­bi­nar l'ambi­ent amb el des­cans dels veïns. Tot sigui dit, amb bon rot­llo, que d'aquí a una set­mana cele­brem el sols­tici d'estiu!