El pacte fiscal

Els set milions i mig de catalans no podem seguir així. És un problema econòmic, no polític. I no em refereixo a l'absència de l'eix mediterrani, que clama al cel, i que si ens arriba serà gràcies a les pressions exteriors, tal com va passar amb l'autopista de peatge. Ni tampoc als aeroports catalans, que continuaran depenent de les autoritats centrals a Madrid, o d'altres manifestacions d'aquest estil. Em refereixo a la sagnia que representa el dèficit fiscal per als catalans. Vaig ser donant de sang durant molts anys i sé molt bé que si en dónes, quan pertoca, pots continuar fent la teva vida amb normalitat.

Però si, en lloc de donar-ne un cop cada tres mesos, et treuen sang cada mes, aniràs perdent forces i acabaràs malament. Catalunya pot ser solidària amb altres comunitats de l'Estat menys desenvolupades, però no fins a cedir a favor seu el 8% del producte interior brut, que generem amb el nostre esforç i que és l'equivalent de la sang.

Catalunya ha tingut tants pactes fiscals amb Espanya com estatuts. Però cap d'ells ha evitat la sagnia de la qual parlava. Mentrestant, el País Basc i Navarra gaudeixen constitucionalment d'un concert econòmic, que aconseguiren gràcies a l'enfrontament armat i seriós amb l'exèrcit espanyol durant la Tercera Guerra Carlina. Ells cobren tots els impostos sobre el seu territori i paguen una quota –discreta, molt discreta– com a contribució a les despeses generals de l'Estat.

La quota o cupo no és coneguda, però és defensada amb les dents per tots els partits polítics bascos i navarresos. Esperar que estiguin disposats a revisar-la, com demanen alguns, és més difícil que creure que l'administració central acceptarà un nou pacte fiscal amb Catalunya en el qual s'estableixi un límit al dèficit, a l'estil del que fan algunes comunitats alemanyes –länder–, que no accepten que sigui superior al 4%. La solidaritat té uns límits.

Fa més de cent anys els catalans demanàvem el concert econòmic. Els bascos i els navarresos han viscut durant més d'un segle en unes condicions econòmiques molt millors que les nostres. En compensació, des de la resta de l'Estat no tan sols no donen les gràcies als catalans per la seva aportació, sinó que estan queixosos de les nostres reclamacions, que consideren injustes. Que vingui un àrbitre neutral i els ho expliqui! No hi ha cap economista català seriós que no s'adoni que el dèficit fiscal pesa com una llosa sobre les nostres espatlles i que no podem continuar així. Potser no podem parlar de concert econòmic, perquè aquest és un terme de la Constitució Espanyola, però sí que hem de demanar un nou pacte fiscal de Catalunya amb l'Estat, un cop comprovada la insuficiència del darrer i el caràcter discriminatori amb què l'aplica l'administració central.

Si els catalans no ens posem d'acord per demanar un nou pacte fiscal, ja no sé en quin altre punt ho podem fer. Estem parlant del destí dels diners pagats a l'Estat en forma d'impostos i contribucions. Han d'anar a Catalunya o fora de Catalunya? I en quin percentatge? La solució l'han de trobar els polítics, però el problema és econòmic.