llegir i Escriure
El Nadal dels fugitius
Els exiliats van muntar un pessebre al bell mig de l'Atlàntic
Ho deia Joan Maragall: “Nadal torna, torna sempre.” Quan va tornar, l'any 1939, va trobar molta gent fora de casa. Va empaitar una dotzena de catalans al bell mig de l'Atlàntic, doblement fugitius de Franco i de Hitler, a bord d'un vaixell mercant que havia salvat de Marsella amb destinació a Buenos Aires. El Florida avançava sense bandera i amb els llums apagats i, per precaució, seguia una via sinuosa que allargava el viatge i incrementava la inquietud dels passatgers.
Enmig d'aquesta situació angoixosa i d'una xafogor sufocant va arribar Nadal. Gràcies a dos escriptors, viatgers d'aquell anguniós periple, sabem com es va viure el dia que torna sempre. Era difícil celebrar-lo lluny de casa, amb la por al cos i l'ànim encongit per la incertesa del futur. Joan Oliver –Pere Quart– explica que la seva dona “va improvisar un pessebre en un relleix del menjador: aprofità unes figuretes, un santons provençals que havíem comprat en una fira de Marsella poc abans d'embarcar, i hi afegí un prat de mocador verd i una estrella de paper de plata”. L'altre viatger escriptor, Francesc Trabal, dóna més informació: “Una gran pau ajudà el pas del vaixell aquella nit; l'aigua no es movia. Cap llum no revelava el nostre pas cap a la immensitat. Érem una volva que el vent d'Europa gronxava i que un clergue basc beneïa a mitjanit entonant a boca tancada l'hosanna de pau i de fe en una transfiguració que ens donava coratge. Alçàrem els ulls a l'infinit i descobrírem l'Àngel de Nadal que ens assenyalava la ruta. Poc després vèiem les primeres llums d'Amèrica, fent-nos bolcar el cor.”
Aquest és un dels molts Nadals de l'exili que Quim Tossa va recollir en el llibre El Nadal que no vam tornar a casa. Els fugitius ho havien deixat tot enrere però, com en el poema de Joan Teixidor, “tots els Nadals acudiren, sol·lícits, / per fer Nadal”. El Nadal de la infantesa, el del record, el de la nostàlgia, el de la recança... Anna Murià ho va dir: “Ho hem perdut tot menys nosaltres mateixos.” Però justament Nadal encarna, com també deia Maragall, “el poder que tenim de renéixer de nosaltres mateixos, de fer de la nostra vida un començament infinit”. Nadal torna sempre, i nosaltres també podem tornar.
