Convé recordar

Convé recordar que a la dècada dels trenta la majoria de democràcies liberals van caure com castells de naips. La raó? L'absoluta incapacitat del sistema polític a l'hora de gestionar la crisi derivada del crash financer de 1929. La indiferència davant l'empobriment de milions de persones. L'aferrament a l'ortodòxia econòmica del capitalisme clàssic que condemnava una part de la població a la desocupació i la indigència. Un exemple inquietant, l'alemany Heinrich Brüning. Canceller entre 1930 i 1932, protagonitzà una política de dures retallades pressupostàries per equilibrar els comptes públics i pagar el deute. Resultat? Una desocupació que passà de tres a sis milions, un aprofundiment de la recessió i un empobriment generalitzat entre les classes mitjanes, les mateixes que esdevingueren, mesos després de la seva caiguda, les qui portaren Hitler al poder.

Convé recordar que l'ortodòxia econòmica, aplicada arreu del continent, estengué un clima de tensió social irrespirable entre els beneficiaris del capitalisme i unes poblacions empobrides, atemorides i ressentides. La història dels trenta i els quaranta està mal explicada, perquè, com narra Tony Judt, la Segona Guerra Mundial fou en realitat un mosaic de guerres civils amb centenars de milers de víctimes en enfrontaments interns dins Vichy, la Itàlia dividida, Iugoslàvia o Grècia. A tall d'exemple, a França hi hagué més morts en onades repressives entre resistents i col·laboracionistes el 1944 que assassinats polítics a la rereguarda de la República espanyola entre 1936 i 1939. O les morts a la Grècia dels quaranta representaren proporcionalment entre el doble i el triple que les víctimes totals de la Guerra Civil a Catalunya.

Convé recordar que l'absència de voluntat per resoldre les greus desigualtats socials al primer terç del segle XX és a l'arrel de la violència desfermada durant la nostra guerra civil. Que l'ús dels governs monàrquics, dictatorials o republicans per preservar els interessos de la minoria dominant amb perjudicis per als sectors més desprotegits impulsà una divisió radical dins la societat catalana i espanyola, entre qui apostà per la violència per assolir objectius revolucionaris i qui la practicà per preservar un ordre que beneficiava els sectors dominants.

Convé recordar la irresponsabilitat i cobdícia dels grups dirigents catalans, entre aquests un empresariat que boicotejà l'aplicació de la llei de la jornada de les vuit hores, que desnonà pagesos i llogaters, que desfermà una guerra bruta contra dirigents sindicals, que es dedicà a especular amb l'habitatge, que empenyé Primo de Rivera a fer un cop d'estat, que pagava salaris insuficients, que mai respectà la benintencionada legislació laboral estatal, que finançà esplèndidament les tropes de Franco i que col·laborà activament amb la dictadura totalitària.

Convé recordar que al nostre país s'articulà (com sembla que ara imiten diversos moviments socials) una resposta social peculiar, fonamentada en l'acció directa, amb activitats com ara una àmplia vaga de lloguers, confiscacions d'aliments, ocupació de terres i actes de desobediència col·lectiva amb prou capacitat per preparar i tenir èxit contra l'aixecament militar. I que, en el col·lapse de l'estat, protagonitzà una revolució on es practicà obertament una activa i violenta repressió (8.352 morts).

Convé recordar tot plegat en un moment en què les circumstàncies històriques, sense ser idèntiques, ens acosten a un horitzó de confrontació social. Les institucions que exigeixen sacrificis als més febles i imposen austeritat a qui no ha tingut responsabilitat en aquesta crisi són sospitosament semblants a les que posaren les bases de la Guerra Civil catalana. Les mateixes que, des dels seus orígens, defensaven l'esclavitud, perseguien els sindicats, ignoraven les lleis laborals, evadien impostos i que, des de sempre, reiteren fins a la sacietat la seva obsessió per l'acomiadament lliure per deixar ben clar que una determinada casta té tots els drets i cap de les obligacions. I que, a més, parla de “cultura de l'esforç” quan viu, en gran part, d'activitats especulatives i rendistes, deslocalitza empreses o impulsa la privatització de serveis públics (que consisteix a fer d'intermediari parasitari entre la ciutadania i el treballador).

Es pot demanar treballar més per menys, quan avui la jornada mitjana del treballador català és de 41 hores enfront 36 dels europeus, mentre que el salari mitjà és un 20% inferior al de la UE, mentre que el nombre de treballadors públics és deu punts percentuals inferior al del continent? Pot exigir sacrificis qui s'ha enriquit amb les bombolles? És lícit degradar les condicions de vida de qui, quan deien que les coses anaven bé, com el cas dels treballadors públics, ja havia perdut una desena part del seu poder de compra?

Convé recordar, com el passat ens mostra, que la convivència és fràgil. I que la història i la geografia (especialment l'escandinava) ens mostren, a bastament, que hi ha alternatives.