llegir i Escriure
La palmera d'Egipte
L'episodi ha inspirat pintors, escultors, literats, músics i cineastes
Molt més enllà de l'Egipte actual de la plaça Tahrir, hi ha l'Egipte de la història i, encara més, el de la tradició. En les exposicions i concursos de pessebres que hem pogut veure aquests dies hi hem trobat sovint el diorama corresponent a la fugida a Egipte, amb les piràmides retallades sobre un cel de paper blau. Aquest episodi bíblic, potser més simbòlic que històric, és connectat per l'evangelista Mateu amb una vella profecia: Jesús hauria viatjat al lloc on els israelites van ser esclaus per refer després el camí des de l'esclavitud fins a la terra promesa i entrar així de ple en la història del seu poble. Aquesta ruta, descrita per Renan, Mauriac o Papini, musicada per Berlioz i per una popular nadala catalana, ha estat objecte de centenars de representacions plàstiques, tant en pintura com en escultura i, finalment, en cinema: la millor escenificació moderna del tema la trobem en unes magistrals seqüències mudes d'Il vangelo secondo Mateo, de Pasolini.
En un altre film poc inspirat, La sacra famiglia, de Raffaele Mertés, que hem pogut veure aquests dies per televisió, s'evoca una llegenda dels evangelis apòcrifs: la de la palmera que neix sobtadament enmig del desert perquè l'infant Jesús pugui alimentar-se amb el suc dels seus dàtils. També s'hi refereix Gerardo Diego en el retaule escènic El cerezo y la palmera, on l'arbre del desert s'enllaça subtilment amb les palmes del diumenge de Rams: “Si la palmera supiera / que sus ramas algún día...”. A la capella d'un convent amagat de Girona hi ha un altar neogòtic reformat per l'arquitecte Rafael Masó amb Jesús, Josep i Maria asseguts sota l'ombra d'una palmera: una taca de verd rutilant enmig dels daurats del retaule. El títol d'aquest conjunt és el clàssic de dotzenes d'obres artístiques: descans en la fugida a Egipte. També es titula així un tendre i resplendent poema de Rainer Maria Rilke, que és, sens dubte, la millor glossa del misteri. Quan els tres fugitius van fer una aturada forçosa en el camí, “l'arbre que silenciosament penjava sobre ells/ amb servicial reverència s'inclinà; / les seves fulles ornaven per a l'eternitat els fronts dels faraons morts,/ però ara se sentien florir noves corones/ i ells reposaven com en un somni”.
