El calze i la copa

Si s'analitza bé la trepitjada que va rebre Messi, i la repercussió que després ha tingut, el que se'n desprèn és més gratificant que la mateixa victòria, que ja és dir. Confirma el que diu la dita: no hi ha mal que per bé no vingui. I que el mal sigui una trepitjada també ha vingut per bé. De moment, ja és prou gratificant que la indignació que provocà continués després del partit i que encara duri. Normalment no és així. I encara menys quan el partit s'acaba guanyant. Això vol dir que, a pesar que del que es tracta és de guanyar, guanyar no ho és tot. I això és molt positiu. Que una cosa no impedeixi l'altra demostra que en tot hauria de ser així, perquè si ha pogut ser així en el futbol, que per definició és l'esport que desperta més passió, ho pot ser en tot. El que és injust és injust, i no deixa de ser-ho pel fet de guanyar el partit. A joc aturat, la trepitjada és més una agressió que una falta. I com a tal ha de ser sancionada. La indignació, en aquest cas, al meu entendre és santa. I això, tractant-se del futbol, sorprèn. Tant de bo en tot fos així. Ens hem habituat a un fatalisme que no és gens sa. Trobem normal que en la política hi hagi corrupció, i trobar-ho normal és tan o més greu i corrupte que la corrupció. I el mateix cal dir del fanatisme, tant se val si polític o religiós. Sempre és pervers. Fora fanatisme! Valgui també per a l'Església. D'aquí li ve el plor a la criatura: condemna errors que no són seus, i els seus no els condemna ni els guareix, sinó que els empitjora. Tal ha sigut el cas dels abusos comesos per clergues i religiosos, tan lamentables, però no menys que el remei aplicat, sinó més: va ser pitjor el remei que la malaltia. Reconeguem-ho i que quedi clar. Benet XVI va confessar el pecat, però no la culpa. I sense aquest reconeixement, la confessió no té prou validesa per merèixer l'absolució. Em dol moltíssim, però s'ha de dir. Del mal que no es reconeix, no cal esperar que en vingui un bé. Però sí del mal que es reconeix, ja que això ja és el primer bé, i d'aquest en vénen els altres. Diria que Pepe no va trepitjar només una mà, sinó els valors que el Barça encarna i el jugador que millor els practica. I res més reconfortant que constatar el que es desprèn del fet: primer el calze que la copa. Sí senyor.