Saber esperar

Les derrotes electorals àmplies tenen conseqüències a llarg termini, cal reconstruir la pròpia posició començant des de baix, sense pressa, bastint pas a pas la posició que s'ha perdut i a la qual la ciutadania ha negat àmpliament el seu vot.

El PSOE ha perdut a les darreres eleccions més de quatre milions de vots, no és una retirada de confiança i circumstancial sinó que la pèrdua del suport social experimentada sembla respondre a qüestions estructurals i probablement a errors polítics, percebuts com profunds i reiterats per la ciutadania. La derrota del PSC a les eleccions autonòmiques confirma la diagnosi perquè les raons i els resultats són similars però no idèntics.

Es presenten ara dos candidats dels socialistes a la secretaria general que vénen directament del passat perquè han estat, ambdós, membres destacats del govern. La voluntat manifestada per Carme Chacón de trencar amb el passat i d'explicar que discrepa d'aspectes importants de la política seguida per l'últim govern socialista del qual ella formava part i del qual, podent-ho fer, no va discrepar ni amb intensitat ni amb matisos, la presentació de la seva candidatura a Andalusia i no a Catalunya on ha encapçalat la llista socialista a Barcelona a les darreres eleccions, fa pensar més en tàctiques electorals que en estratègiques de futur.

La present situació és de profunda crisi, certament econòmica, però també política perquè l'economia reclama mesures estructurals per trobar les solucions i les reformes que es necessiten. Els condicionaments de la UE porten ara obligatòriament a una restricció del crèdit, a una contracció de la despesa i a una reducció del dèficit per limitar el volum del deute, que és una barrera significativa al creixement pel pes del principal que s'ha de retornar i de l'interès que s'ha de pagar.

Acceptant aquest sacrifici que és ineluctable en el curt termini, és necessari definir què es farà en el mitjà termini i aquí sí que hi ha alternatives. Hi pot haver un plantejament nou del socialisme en què la força econòmica del govern es posi al servei del desenvolupament amb un nivell de taxació alt, que ara més que reforçar la societat del benestar ha de servir per fer les inversions que rellancin l'activitat econòmica i el creixement. La política alternativa és una reducció més gran de les prestacions socials, una reducció d'impostos si ho permet el dèficit i el manteniment de la desregulació econòmica. No sembla que els resultats obtinguts fins ara hagin tingut gaire èxit.

S'ha de concloure que, en el curt termini, no hi ha més alternatives que de matís, donades les limitacions del marc regulador actual, però sí clarament en el mitjà i en el llarg.

El discurs del socialisme s'ha de construir per al futur per aquestes raons però també perquè recuperar la confiança electoral en el curt termini, amb la supervivència clara en la memòria de la ciutadania dels errors comesos, és difícil.

Això no és una excepció sinó que confirma l'experiència d'altres canvis amb pèrdues de confiança de la societat en un projecte que s'ha de reformular des de l'origen... Es requereix temps i paciència.

El discurs dels dos candidats és, en aquest sentit, clarament diferenciat. Carme Chacón vol reformular la política dels socialistes ràpidament, té pressa per plantejar una nova proposta social, econòmica i política que es pugui concretar en un programa electoral en el termini de quatre anys i, per tant, que tingui la possibilitat de guanyar les properes eleccions. Necessita tornar, amb plantejaments de curt termini, al debat polític, li cal tota la força de la política per crear aliances i construir un discurs oposat al del govern per marcar des d'ara mateix un camp d'actuació que permeti refer les posicions del socialisme.

El plantejament de Rubalcaba és més pausat, vol donar temps per bastir la proposta socialista. Hi ha implícitament l'acceptació del fet que les properes eleccions estan perdudes tret de canvis econòmics radicals que són poc probables, i que es necessita temps per plantejar, planificar i constituir una alternativa de govern creïble. La seva edat, la seva experiència, la seva trajectòria tenen un missatge que si no és explícit sí que es percep nítidament: ell possiblement no serà el candidat que guanyi les eleccions i arribi al govern, però el valor de la seva proposta deriva de la seva capacitat política, del seu servei eficient en els llocs que ha ocupat en una dilatada carrera en què els encerts han estat molts més que no pas els desencerts i els errors. Representa el trànsit per construir unes bases a partir de les quals un nou candidat deslligat del passat tingui la força de tornar a guanyar. Per tant, sembla que l'elecció per un o altre candidat ha d'estar en funció del que políticament es percebi que s'ha de fer en el curt termini, és a dir, construir una alternativa per d'aquí a uns anys i col·laborar amb el govern ara perquè no hi ha alternatives, encara que sí matisos a la política desplegada, o fer exactament el contrari i mobilitzar des d'ara mateix la contundència d'una oposició marcada.

Tot això té un avantatge i és que les dues alternatives ho són amb la mateixa legitimitat i “l'estructura” del partit no està decantada a favor de cap dels candidats.

En el PSC el congrés ha estat el contrari. L'estructura ha impulsat una candidatura que ha guanyat pel 80 % de vots amb uns compromissaris al congrés elegits amb la influència d'aquesta mateixa estructura i que en un alt percentatge les seves posicions estan condicionades per l'aparell que ara dóna suport a un candidat que per ser-ho esdevé l'oficial. És una perversió però és difícil imaginar la llibertat d'uns vocals als quals l'estructura del partit assenyala “indirectament” quin candidat prefereix i és aquesta mateixa la que condiciona la seva posició política.

El congrés del PSOE pot tenir un resultat que estigui en línia amb el que el socialisme necessita o no, el temps ho dirà. El congrés del PSC ha donat un resultat que agreujarà probablement la crisi de confiança de la ciutadania en el socialisme. La realitat és tossuda i els ciutadans no són militants.