Davos: poder i democràcia

Digue'm amb qui vas i et diré qui ets. O també: digue'm qui et paga i et diré a qui ser­vei­xes.

Només 100 empre­ses mun­di­als són les que finan­cen la ini­ci­a­tiva del Fòrum de Davos. El requi­sit gene­ral és que tin­guin més de cinc mili­ons de dòlars de fac­tu­ració basada en els actius. El asso­ci­ats mem­bres, les mul­ti­na­ci­o­nals, lide­ren i tenen les fun­ci­ons relle­vants pel que fa al calen­dari estratègic, a les inves­ti­ga­ci­ons que s'impul­sen i a les reco­ma­na­ci­ons que fan per dic­tar les polítiques econòmiques mun­di­als. La ini­ci­a­tiva va ser idea d'un empre­sari suís que als anys setanta va veure com enca­bir una cor­re­lació de for­ces entre eco­no­mia i política en una macro­es­truc­tura que ha anat engran­dint-se amb els anys. La seva con­tes­tació va venir de la mà dels movi­ments soci­als amb el que va ser el Fòrum Anti­glo­ba­lit­zació i les tro­ba­des de Porto Ale­gre. Si es relle­gei­xen les denúncies que ales­ho­res es feien des d'aquells espais, es veu una gran capa­ci­tat pre­mo­nitòria del futur del capi­ta­lisme i de l'actual cri­sis.

El Fòrum de Davos té la seu cen­tral a Gine­bra, vin­cu­lada al con­sell econòmic i social de les Naci­ons Uni­des i sota la super­visió del govern fede­ral suís. La com­po­sició numèrica parla tota sola: 1.170 direc­tors, exe­cu­tius i pre­si­dents d'empre­ses mun­di­als, 219 per­so­na­li­tats publi­ques i 400 de la soci­e­tat civil.

La capa­ci­tat de reflexió i de gene­rar idees que per­me­ten els inter­can­vis i el diàleg col·lec­tiu són impres­cin­di­bles per tirar enda­vant el món. Ara bé, no se'ns pot esca­par el des­plaçament de poder que repre­senta aglu­ti­nar el sec­tor de les mul­ti­na­ci­o­nals en un espai on bàsica­ment es dis­se­nyen polítiques que fins ara han ser­vit interes­sos libe­rals i han qüesti­o­nat el model euro­peu d'estat del benes­tar.

No van pros­pe­rar les ini­ci­a­ti­ves de regu­lació del mer­cat finan­cer en el moment en què més pressió van exer­cir les dele­ga­ci­ons polítiques quan es va posar a l'agenda de Davos.

Ni el finançament ni la meto­do­lo­gia ni la cor­re­lació de for­ces en pot deter­mi­nar el resul­tat.

Lluís Bas­sets ana­lit­zava ahir les con­tra­dic­ci­ons en l'evo­lució de les tro­ba­des del fòrum els dar­rers anys i la seva interacció amb una política cada vegada més feble enfront d'uns mer­cats i una bancs hegemònics que “dic­ten i impo­sen a la democràcia la marxa del món occi­den­tal”.

L'inter­ro­gant cru­cial és fins quan podran resis­tir l'eco­no­mia glo­ba­lit­zada, l'euro i l'esta­bi­li­tat de la cohesió social.

Les cri­sis pre­ce­dents a la d'Occi­dent, que a final dels anys noranta van afec­tar eco­no­mies de països emer­gents com Tailàndia o Corea, van ser dramàtiques. A Indonèsia van ser aco­mi­a­dats en una sola set­mana més de 30.000 tre­ba­lla­dors de bancs, i milers d'atu­rats es van suïcidar en veure's incapaços d'ali­men­tar les seves famílies.

“L'opinió publica hau­ria de for­mar-se a través de la fusió d'un cos de ciu­ta­dans política­ment com­pe­tents i soci­al­ment iguals que insis­tis­sin en els seus drets a con­tro­lar infor­mal­ment i for­mal­ment (a través de les elec­ci­ons), i amb això a sot­me­tre a escru­tini crític, les ins­ti­tu­ci­ons esta­tals vigents i de la política.” John Keane es refe­ria així a la neces­si­tat de super­visió dels poders que Haber­mas defen­sava.

Weber denun­ci­ava el risc de la buro­cra­tit­zació de l'admi­nis­tració pública i el fet que això impedís el progrés social.

Efec­ti­va­ment, aquests dos rails, la for­mació crítica de la ciu­ta­da­nia i la superació de la burocràcia estan­cada, poden cons­ti­tuir les vies per on podria cir­cu­lar el tren de la democràcia si surt del túnel obs­cur del poder únic dels mer­cats. I Davos no és la espe­rança.