Molta més crisi
Es dóna l'avinentesa que aquests últims divendres de març la feina m'ha dut a Girona i a Tarragona, dues ciutats que estimo molt. Tots dos dies acompanyaven: ningú que no estigués al cas del calendari no hauria dit mai de la vida que no es tractava de dies exemplarment primaverals. A més, el cel era ben clar, aquella mena de claredat que a l'estiu costa tant de trobar, perquè hi sol haver bromes (no gaire pesades) i calitges que l'enlleganyen o l'enteranyinen. Als parterres dels parcs d'una i altra ciutat, colles de joves –els estudiants universitaris– havien decidit donar un respir a les classes, alleugerir-se de roba i escamarlar-se al sol.
Era bell, aquell espectacle! Ho era tant que vaig haver de desviar la vista de tots aquells cossos oferts al sol. No pas per pudor, ni per cap mena de desig inconfessable, sinó perquè –vaig pensar jo– no ens podem permetre rabejar-nos en aquesta llei d'estampes delicioses, estant immersos com estem en una crisi estructural, tan profunda, de la qual vés a saber quan en sortirem, si és que n'hem de sortir algun dia. Passejar per Girona a primera hora de la tarda reporta un íntim confort a l'ànima: la plaça dels Lledoners, el carrer del Llop, tots els escenaris que recrea Rafel Nadal en el seu llibre. Com llueix, la ciutat! Però val més no fer-ne gaire cas, de la llum i del color d'ara, i pensar que Girona havia estat, trenta anys enrere, una ciutat grisa i llòbrega, letàrgica, amb alguna cosa de casernari i massa tuf de sotana rància en l'aire: aquest record, com a mínim, fa que ho relativitzis tot una mica més. Esperonats per la crisi, busquem tothora referents i imatges que s'adeqüin a la misèria del nostre present. Perquè les paraules, poc o molt, també sostenen la crisi.
Fa quaranta anys que freqüento la ciutat de Tarragona, i no recordo ni un sol dia en què no hi hagi trobat obres. L'imperi romà, aquí, també va entrar en crisi un dia. I d'aleshores ençà, amb bàrbars o sense, l'imperi ja no va tornar a ser mai més el que havia estat (tot i que va conformar d'una manera molt fonda la nostra ànima). Quin goig que fa, Tarragona! Decideixo que menjaré una crêpe a la plaça del Pallol (que se'n diu plaça, però que és més aviat recollida i petita com una placeta). No arribo a obrir el llibre que estic llegint perquè, de cop, sento una veu coneguda: l'amic J., que hi treballa des de fa tres lustres. Quina alegria! Ara feia dies que no parlàvem. Jo, prudent, m'estimo més començar la conversa fent referència a la crisi. A la crisi multisectorial: econòmica i financera, però també la crisi de valors, i la crisi cultural, tot en el mateix pack. L'amic i jo concloem que el país s'enfonsa (i l'univers sencer, al darrere), que allò que vam veure construir els primers anys de la democràcia, allò que ens pensàvem que era xauxa a l'època dels Jocs Olímpics de Barcelona, ara ha entrat definitivament en declivi. Parlem de la família i dels amics. Dels fills, que garanteixen la continuïtat. ¿Els hauríem tingut, si aquesta crisi ens hagués sorprès quinze anys abans? Jo sí, li dic, temerari.
Que ningú no es pensi que pretenc ser frívol amb una qüestió tan dolorosa, que esqueixa tantes famílies. Jo també em queixo molt sovint de la meva precària situació laboral, i m'emprenyo amb els que no paguen, que són molts, i proclamo que la categoria d'autònom és, de totes, la pitjor, perquè és de les poques que no disposa de cap mena de xarxa. Però aquesta primavera no hi entén, de crisis, i, com diu el tòpic, ha vingut per quedar-s'hi. De manera que potser podríem començar no fent tants compliments al desastre global. I, com que ja fa molts mesos que hem après a despullar la nostra existència de complements, i hem après a deixar-la com aquell qui diu en l'esquelet bategant, gaudim del que ens vagi arribant, i, en la mesura de les nostres possibilitats més o menys migrades, més o menys esplèndides, pensem que la crisi no ens reduirà mai del tot la llibertat. I que algun dia es deurà acabar.
