La valentia de desertar
“Algun dia prendrem mal”, va declarar Josep Guardiola l'agost del 2011 després de guanyar la Supercopa davant d'un Real Madrid buscabregues, cristal·litzat en la memòria col·lectiva pel dit de Mourinho a dins de l'ull de Tito Vilanova. A hores d'ara ja podem dir que estem en plenes condicions de prendre mal. El Real Madrid ha practicat i difós una cultura de la violència. A partir del model que encarnen els Pepe, Mourinho, Ramos i companyia, ¿quantes generacions de ciutadans no se sentiran incentivades per tenir un comportament facinerós? Esperar un àrbitre a l'aparcament per increpar-lo, trepitjar un jugador, practicar arts marcials en un camp de futbol, beneir els seguidors neonazis, exaltar les baixes passions a través de declaracions infames, insultar, promoure una massa de ressentits..., ¿hi ha algú que encara cregui que totes aquestes accions no s'infiltren en l'imaginari social i no marquen pautes de comportament per a un bon nombre de la població? No estem parlant només del futbol com a catalitzador de forces de tota mena, ni d'una rivalitat racional entre clubs. Estem parlant d'una poderosa legitimació de la cultura de la violència. En aquest sentit sorprèn molt que, llevat de les honroses excepcions de Santiago Segurola (Marca), del diari El País i d'uns pocs noms més, el gruix de mitjans de comunicació i la massa madridista hagin estat tan poc crítics amb la deriva tòxica que ha iniciat el Real Madrid i el seu president, Florentino Pérez, que és el màxim responsable d'aquest estat de degradació institucional i cívica. Les divisions socials, quan redunden en un sentit democràtic, són positives. I així va fer santament el barcelonisme quan es va confrontar arran de les actituds despòtiques de Joan Gaspart. Però la massa social del Real Madrid segueix gairebé de manera unànime una ruta de deliri. I és possible que, si li convé, tanqui en fals aquesta crisi: en clau de mals resultats esportius o en clau espanyolista, acusant els portuguesos de ser els únics causants de la degeneració. Tot plegat fa basarda. Vistes aquestes condicions, ¿és sensat desplaçar milers de persones a la final de Copa del Rei a Madrid?, ¿és desitjable una hipotètica final de Champions entre Real Madrid i Barça? ¿I si, en nom de la integritat, ho deixéssim córrer i que juguin ells tot solets i que, posats a fer, se celebrin en el solipsisme i es guanyin (i es perdin) a si mateixos?
