El preu de l'imperi

Ha passat molta aigua sota els ponts des de l'any 1992, en què Francis Fukuyama va publicar el llibre El final de la història i el darrer home, on sostenia que la història havia culminat l'evolució sociocultural de la humanitat i acabava amb el predomini universal de l'economia de lliure mercat i l'hegemonia dels EUA. Derrotat el monstre comunista, la història s'acabava amb un happy end digne de Hollywood, segellat per un petó del capitalisme a la boca de la humanitat. El problema era i és que Fukuyama s'equivocava. La història no es va acabar i, en canvi, el sistema capitalista va entrar en una greu crisi i l'imperi americà, com tots els que el van precedir, es va veure confrontat amb una seriosa minva de la seva omnipotència.

Han aparegut nous poders que amenacen l'hegemonia mundial de Washington, notablement un, la Xina, que aspira al lideratge global en un futur encara indeterminat. Com d'altres imperis del passat, els EUA es veuen sobreestesos i constaten que el preu que han de pagar per mantenir el seu domini és massa elevat per als seus recursos. Mentrestant, alguns historiadors actuals comparen la situació dels EUA amb la de l'imperi britànic quan va començar el seu declivi, i el mateix emperador, el president Obama, es veu obligat a reconèixer que els problemes del món ultrapassen la capacitat del seu país per esmenar-los.

La ingènua pretensió de proclamar el final de la història no va ser res més que l'error d'un historiador massa entusiasta, encegat per la victòria nord-americana a la Guerra Freda. El que s'acabava l'any 1992 no era la història, sinó el darrer moment triomfal de l'imperi sorgit a la fi de la Segona Guerra Mundial. Els imperis van i vénen mentre poden pagar el preu del seu domini. La història continuarà mentre restin comunitats humanes sobre el planeta.