L'armistici més radical

El dia 22-11-11 va morir Lynn Mar­gu­lis, que va tenir el pri­vi­legi de fer dues apor­ta­ci­ons cab­dals al món de la ciència. Una va ser com a col·labo­ra­dora prin­ci­pal de James Love­lock en el desen­vo­lu­pa­ment de la teo­ria de Gaia, que he cobert en altres arti­cles. La segona va ser el desen­vo­lu­pa­ment del con­cepte de la sim­biogènesi.

La teo­ria clàssica de l'evo­lució diu que els éssers vius trans­me­ten cons­tant­ment peti­tes muta­ci­ons als seus des­cen­dents, que els fan lleu­ge­ra­ment dife­rents entre si. Les pres­si­ons de l'entorn natu­ral i la com­pe­tició fan que algu­nes de les muta­ci­ons siguin més reei­xi­des que les altres i que els seus por­ta­dors tin­guin més èxit que els que no les tenen. Això fa que s'impo­sin, que pas­sin a for­mar part del codi genètic estàndard de l'espe­cie, i porta a l'extinció dels que no les tenen. La sim­biogènesi com­ple­menta, aug­menta i sofis­tica la teo­ria clàssica.

Mar­gu­lis va arri­bar a la con­clusió que alguns com­po­nents de les cèl·lules d'ani­mals i plan­tes, i també de les nos­tres, són en rea­li­tat antics bac­te­ris paràsits que abans tenien existència autònoma, que varen aban­do­nar els pri­vi­le­gis de la vida autònoma pels ser­veis i pro­tecció que obte­nien a dins de les nos­tres cèl·lules. Per con­tra, les nos­tres cèl·lules varen obte­nir com­po­nents capaços de fer apor­ta­ci­ons a vol­tes revo­lu­ci­o­na­ries per a la super­vivència i pro­li­fe­ració, com poden ser els clo­ro­plasts a les plan­tes, que són els que per­me­ten trans­for­mar i apro­fi­tar l'ener­gia del sol, o els mito­con­dris en els ani­mals, que són els que gene­ren l'ener­gia que la resta de la cèl·lula con­su­meix. És fàcil cop­sar que les pos­si­bi­li­tats de millora ofer­tes per aquesta gènesi simbiòtica (o sim­biogènesi) són imba­ti­bles, car per­me­ten salts evo­lu­tius altra­ment inas­so­li­bles, i incor­po­ren extra­or­dinàries millo­res i avan­tat­ges d'un sol cop.

Només cal mirar al vol­tant nos­tre per cons­ta­tar l'èxit espa­ter­rant d'aques­tes com­bi­na­ci­ons: el pla­neta està avui domi­nat per espe­cies mul­ti­cel·lulars que són, en essència, antics ene­mics ara esde­vin­guts socis lite­ral­ment inse­pa­ra­bles, car la sepa­ració repre­sen­ta­ria la mort ful­mi­nant d'uns i altres. Com dirien els cínics, aquest mari­datge cel·lular gau­deix de la supe­rior dura­bi­li­tat asso­ci­ada als matri­mo­nis de con­veniència, en els quals les raons de la unió no s'afe­blei­xen amb el temps.

Aques­tes apor­ta­ci­ons de Mar­gu­lis han sigut després con­fir­ma­des a bas­ta­ment per estu­dis i recerca poste­rior fins que han esde­vin­gut part del cor­pus canònic sobre com fun­ci­ona el nos­tre pla­neta. Però això no sem­pre ha estat així, i Mar­gu­lis i les seves teo­ries pri­mer varen haver de pas­sar pel pedre­gar de les tres fases de la llei de les idees revo­lu­cionàries d'Art­hur Clarke. Segons Clarke, tant se val que sigui en ciència, política, art o qual­se­vol altre àmbit, qual­se­vol idea revo­lu­ci­o­na­ria passa per tres fases: “1. És com­ple­ta­ment impos­si­ble, no em feu per­dre el temps; 2. És pos­si­ble, però no paga la pena de per­dre-hi el temps; 3. Jo sem­pre vaig dir que era una bona idea.” I així Mar­gu­lis haver de supor­tar tota mena d'escar­nis, befa i rebuig men­tre ella per­sis­tia i anava apor­tant noves dades i argu­men­tació, fins que la vali­desa de les seves pro­pos­tes va caure pel seu propi pes.

La moral d'aquesta his­to­ria, és que la huma­ni­tat ha anat pro­gres­sant mercès a mul­ti­tud de veri­ta­bles herois, en el cas de Mar­gu­lis en l'àmbit de la ciència, que amb el seu espe­rit insu­bor­na­ble han per­sis­tit en les seves con­vic­ci­ons i no han defa­llit a pesar de tots els obs­ta­cles i vexa­ci­ons que els repre­sen­tants del que lla­vors era l'statu quo els han infli­git. Ells són el veri­ta­ble motor de la raça humana.