Trampes al solitari

José Luis Aranguren, professor d'ètica a la Universitat Complutense de Madrid al anys noranta, deia que política i moral eren incompatibles. Que la política es regia per les lleis de la força, l'astúcia i l'aparença. I sentenciava que en política no hi ha lloc per a l'ètica. D'això aquests dies la realitat ens en dóna mostres. Davant dels esforços i sacrificis que se'ns demanen com a ciutadans, com a comunitat i com a país, han estat molt criticats els tripijocs que han fet certes autonomies, casualment governades pel Partit Popular, per amagar els seus números reals. Es devien pensar que, com que eren de la mateixa corda, el govern els ho passaria per alt, que com que la confiança fa fàstic ja s'espavilarien a treure els diners d'alguna altra banda. De Catalunya, per exemple. Un exemple de com dilapidar el valuós patrimoni polític que és la confiança. L'adjectiu més tou que se m'acut per definir-ho és el d'obscè. M'ha fet pensar en la mateixa sensació que tinc amb aquelles informacions que els mitjans de comunicació oferim dels bancs i les grans companyies quan al cap de l'any difonen els beneficis que han obtingut treballant i treballant. Una altra obscenitat. Ja sé que no tots els polítics són iguals. No vull generalitzar. Un polític és, per definició, una persona que s'ocupa dels afers públics i no dels interessos personals, de partit o d'empreses multinacionals. Seria molt necessari, però, que els polítics de tota mena i condició es plantegessin la filosofia de vida que vaig sentir pregonar al cardiòleg Valentí Fuster. Deia Fuster que la seva voluntat era tornar a la societat tot allò que la societat li havia donat. Tant de bo que els nostres polítics també se la fessin seva aquesta màxima i es proposessin tornar a la societat en forma de decisions honestes i lloables allò que els ciutadans han fet possible: és a dir, que ells tinguin el poder de canviar la realitat, perquè tots plegats puguem aspirar a anar a millor. Llavors potser sí que els ciutadans seríem responsables i aniríem a votar i confiaríem en la política i en els polítics. Ara, mentre una colla de polítics es vagin escarrassant a dilapidar el patrimoni més preuat que té qualsevol persona, la confiança, i es continuïn fent trampes al solitari, no anirem enlloc.