Ja pots xiular, si l'ase no vol beure

Dona havia de ser, haurien dit fa uns anys, quan encara es podia dir. Que a algú tan important com la lideressa de Madrid se li hagi acudit la idea de suspendre una competició futbolística davant la possibilitat que es produeixin expressions de protesta, estrictament simbòliques, demostra escassa sensibilitat per l'anomenat esport rei i una desconfiança extrema en la solidesa de les institucions de l'Estat. Però si per això es van inventar, primer els toros, després el futbol: perquè els homes s'entretinguessin i es desfoguessin. Als toros no s'hi anava principalment a veure voleiadisses de capa i destres estocades –com es complauen a creure els estetes–, ni al futbol no s'hi va a veure hàbils jocs de peus i fines estratègies; s'hi va a perdre el món de vista, a gaudir de la confrontació, a prendre partit irracionalment per Joselito o per Belmonte, pel Barça o pel Madrid. I en el preu de l'entrada va inclòs el dret a insultar els professionals, a maleir els àrbitres, a injuriar les autoritats i a esgrimir banderes contràries a l'ordre constitucional i fins al dret natural. Si fos per no sentir expressions malsonants, s'haurien de suprimir totes les lligues i copes, i permetre només els partits entre solters i casats en què no hi hagués públic. És més, en dret consuetudinari espanyol, el derecho al pataleo és sagrat i no se li pot negar a ningú, per més que en pateixin el decòrum, les bones maneres i les oïdes cortesanes. I s'ha de ser molt republicà per ignorar que un príncep no pot amagar-se quan el populatxo xiula i proclama el seu distanciament de la corona, i molt trampós per creure que es poden canviar les regles del joc enmig del joc; si volien un campionat destinat només al públic addicte al règim, que no hi deixin jugar segons quins clubs.

Tot plegat demostra la fal·làcia en què ha basat les seves fantasies l'independentisme català dels últims anys: que per aconseguir la independència n'hi ha prou de proclamar-la i que a l'altra banda ningú no reaccionarà. Però si fa anys que estan reaccionant! Els compromisos polítics que no es compleixen, els deutes reconeguts que no es paguen, el ralentiment de  les inversions en infraestructures, no fan part d'una mateixa ofensiva de dissuasió? I ara que ja es veu a venir l'estat d'excepció preventiu davant l'expressió del descontentament en hores de folgança futbolística, aneu i parleu-los de pacte fiscal.