I ara, què?

Sembla clar que Alemanya no vol ni l'allargament del termini per reduir el dèficit del estats europeus ni que hi hagin préstecs directes als bancs en dificultats. La seva posició és que no es pot separar deute de responsabilitat i per tant tot allò que comunalitzi el deute, eurobons, són per Alemanya anatema, cada un s'ha de suportar a si mateix. Com escriu The Economist, la cancellera Merkel ensenya a nedar els passatgers del vaixell que s'enfonsa en lloc d'organitzar, com a capità, els bots salvavides.

En la seva visió, això genera sacrifici i patiment però el premi es farà visible al final com prova la seva pròpia experiència i els resultats que estan tenint les tres repúbliques bàltiques que després de sanejar les seves economies tornen ja a créixer... Una flor no fa estiu. Un diputat del partit de la cancellera Merkel ha assenyalat que si el president Hollande escurça l'edat de jubilació dels francesos, no seran pas els alemanys els que treballaran per pagar-ho. Estem en una dinàmica en què encara cada un es mira a si mateix per veure què li convé, sense pensar que el problema dels altres és també el seu.

És cert que la cancellera pot argumentar que el vincle entre deute i responsabilitat ha conduït a eliminar de l'escena el Sr. Belusconi i a fer acceptar a Grècia reformes molt dures, però comença a ser evident, també per a Alemanya, que primer ho ha impulsat i després imposat, que aquest camí està esgotat. Quan els partits grecs no acceptin les condicions del rescat i vulguin renegociar les condicions del préstec de la UE o simplement es neguin a pagar els préstecs rebuts de la UE; quan el forat financer espanyol continuï creixent impulsat per una economia estancada i un cost del deute excessiu; quan tot això passi, i està succeint, la pregunta que es convertirà en clamor serà: i ara, què?

És esperable i necessari que l'operació de compra de deute sobirà dels estats amb interessos alts en el mercat secundari i d'injecció de liquiditat als bancs ja assajada pel BCE fa mesos, es torni a repetir. L'única alternativa perquè Espanya i Itàlia aguantin és que la prima de risc, l'interès del deute, baixi. Això no resoldrà el problema però guanyar temps és útil si s'utilitza aquest per fer les reformes polítiques que ens aproximin a la República Federal d'Europa, és a dir, per donar al BCE capacitat total de regular el sector financer europeu amb recursos propis i autònoms; per uniformitzar una única política fiscal i tributària, etc. No és segur que passi, perquè la clau de volta per fer-ho és Alemanya i els seus polítics encara no han dit al poble alemany que la solució als seus problemes és que estats com ara Espanya i Itàlia trobin la manera de créixer dintre de l'euro per poder retornar el que deuen, i l'interès del seu deute estigui en línia amb el que poden pagar.

Això porta a la segona conclusió, tant o més important que la primera, el problema del dèficit s'ha de resoldre sobretot via ingressos, que han d'augmentar, i no solament via reduir despeses. Hem d'impulsar el consum i la inversió productiva a curt termini i hem de millorar l'eficiència de la despesa pública perquè la seva reducció no es tradueixi en una reducció lineal de prestacions a la ciutadania. És el contrari del que fem.

Si el primer objectiu és difícil, el segon no ho és menys, perquè tenen encara molts governs europeus el convenciment, influït pel lideratge d'Alemanya, que impulsar el consum en un escenari de “desordre financer” i de descontrol de “governs irresponsables” té un risc alt. El canvi polític a França i la necessitat i pragmatisme del govern tecnòcrata d'Itàlia suposa un afebliment del dogma alemany fins ara “indiscutible” i indiscutit, però queda camí i queda patiment.

A Espanya una vegada aclarit que se'ns dóna un préstec de caràcter públic perquè té la garantia de l'Estat, que haurem de retornar i que incrementarà el nostre endeutament, caldria que el govern establís les línies mestres de com s'aportarà aquesta liquiditat a cada banc, com s'assegura que si és capital s'injectarà una vegada depreciat l'actual per assegurar que els accionistes actuals no es beneficien de la solució aconseguida amb diner públic per un problema privat creat per ells. Si fos préstec, com s'assegura l'Estat que l'interès es pot pagar i, el principal, retornar dintre dels terminis fixats per la UE? Si això no fos possible seria altre cop el sector públic nacional qui ho hauria de pagar i amb una vegada n'hi ha prou...

Per fer-ho cal, a Europa, que els governs nacionals, i a Espanya que el govern central, tinguin el coratge d'explicar als seus votants què cal fer, encara que això tingui el risc de fer-los perdre les properes eleccions.

Diu el President Rajoy que les reformes estructurals les continuarà fent i que cada divendres el Consell de Ministres n'aprovarà un paquet. No seria més adequat explicar quin és el sentit i coherència de les reformes que es consideren necessàries en els diferents sectors empresarials i socials, treball, sanitat, ensenyament, universitats, exportació, recerca, energia, justícia, finances, transport, aigua, privatitzacions, etc., siguin aquestes competències pròpies o transferides? Tindria aquesta política l'avantatge de fer entendre què es vol aconseguir i com. Permetria guanyar credibilitat si efectivament aquest ampli programa de reformes es compromet públicament i es fa realitat en contingut i calendari.

Tenim tres problemes, la reforma de la UE, de política entre estats a república federal, el canvi de política econòmica, de contractiva a expansiva, i les reformes estructurals per fer més eficient la nostra economia. Els dos primers no els podem resoldre sols, només hi podem influir i contribuir, però el tercer és al nostre abast.

Si el partit en el poder se sent amb forces per fer-ho, té la majoria suficient, i si aquest no fos el cas podria optar per un govern de concentració en què el consens seria més complex però la força política per realitzar les reformes, més gran. Si finalment res d'això es fa, serà la prova que no es té el coratge polític necessari. Haurem de concloure que la nostra democràcia està malalta. Ningú pot demanar lleialtat i col·laboració si un mateix no fa el que ha de fer. Per Catalunya és aquesta una conseqüència transcendent.