Democràcia i corrupció

A la primavera del 1947, mesos abans de la independència de l'Índia, es va produir una votació al Partit del Congrés que liderava Gandhi sobre si s'havia de fer la partició de l'Índia amb el Pakistan de manera que els musulmans tinguessin un estat propi. La qüestió no era clara perquè les poblacions índies i musulmanes no estaven concentrades en territoris diferenciats. La votació era incerta per les posicions de les dues comunitats: els musulmans volien el seu estat propi i una part minoritària dels indis volien una Índia sense musulmans però la majoria s'oposava a la segregació de l'estat. La partició va ser una solució insuficient per incompleta. Jawaharlal Nerhu, primer secretari del partit i després primer ministre, va demanar a Gandhi que es pronunciés en contra de la partició perquè això decantaria la decisió que ell considerava essencial per fundar una Índia multiracial i multireligiosa que podria liderar una tercera via entre el comunisme i el capitalisme en un món en plena guerra freda. Gandhi no va dir res perquè tothom pogués expressar-se lliurement, i la partició es va produir amb conseqüències socials terribles per la migració d'indis i musulmans que van fugir del Pakistan els primers i de l'Índia els segons. Un terrorista indi va assassinar Gandhi poc després. És aquest un fet que com cap altre defineix el caràcter democràtic del poble indi però posa al descobert una certa desestructuració que ha dificultat el progrés.

Avui nou de cada deu indis pensen que el seu país és ja, o ho serà aviat, un dels més importants del món. El reconeixement de l'Índia pels EUA com a potència nuclear el 2008 i el compromís públic del president Obama el 2010 perquè l'Índia esdevingui membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU ha enfortit aquesta creença.

La revista Forbes reconeix entre les persones més riques del món cinquanta indis; el 2006 eren vint-i-tres. La companyia índia de cotxes Tata Motors ha comprat Jaguar i Land Rover. La de produccions cinematogràfiques del bilionari Anil Ambani, fundador de Bollywood, ha comprat el 50% de la productora de Steven Spielberg. És visible la creixent presència de l'Índia en l'economia mundial.

Aquest sentiment és matisat per la constatació de l'existència d'un terç de la població, 400 milions de persones, que viu amb menys d'1,25 dòlars al dia, límit definit pel Banc Mundial com llindar de la pobresa. La base de l'economia índia és capitalista i està succeint allà, com a occident, que la distància entre les rendes dels pobres i les dels rics creix. El 1990 el 10% de la població de major renda tenia uns ingressos sis vegades més grans que el 10% de la població de menor renda; avui ho són dotze vegades més. Cada any moren a l'Índia dos milions de nens de menys de cinc anys, dels quals més de la meitat moren en el primer mes de vida... La segregació per raons de casta i religió és important. Un estudi recent demostra que, a igual capacitat i experiència, els musulmans són acceptats per a una ocupació un 70% menys, i els intocables –casta índia inferior–, un 40% menys quan es comparen amb la resta de la població.

Però el major problema de l'Índia actual és la corrupció. L'agost del 2011 es va produir un escàndol sobre les concessions fraudulentes de mòbils que van involucrar polítics i empresaris. Es va generar una reacció dura de la societat, amb manifestacions i desordres que van acabar en una vaga de fam del líder de la revolta, Anna Hazare. Es demanava una nova llei anticorrupció que creés un tribunal amb capacitat per investigar a qualsevol nivell de l'administració fins al primer ministre, llei que el Parlament no va acabar votant en part per l'escàs interès dels diputats a ser investigats i en part per la poc estructurada oposició, que es va perdre en plantejaments en excés radicals –es proposava fuetejar els corruptes–, en una societat en què les elits tenen plantejaments i ideologia occidental.

El 2010 el govern va gastar en un programa per combatre la pobresa 30.000 milions de dòlars. No més del 50% va arribar a la població, la resta es va perdre en els revolts corruptes de les diferents administracions públiques i va acabar al mercat negre.

El potencial de l'Índia és immens, té una població especialment dotada per a les noves tecnologies, els indis van ser els inventors del zero, i moltes empreses, General Electric Shell, IBM, Apple, etcètera, han muntat a l'Índia centres de recerca i càlcul basats en les especials habilitats de la població, singularment els joves: a l'Índia, més de 400 milions de persones tindran entre 13 i 35 anys el 2020.

Té l'Índia una legislació que permet la lliure empresa i fomenta el mercat i la competència amb una mà d'obra capaç i de cost baix, però el país té dos problemes greus i profunds: la corrupció i la partitocràcia. Hi ha quasi cent partits diferents al Parlament, que fan difícil avançar malgrat un creixement en els últims anys del 7% del PIB que s'està reduint per una política rosegada per la corrupció.

Hi ha poques similituds entre Espanya i l'Índia, ni pel nivell de formació de la població, ni per l'àmplia capa de pobresa a l'Índia –molt menor a Espanya–, ni pel grau de cobertura social –alt a Espanya i quasi inexistent a l'IÍndia–, ni per l'edat de la població –jove a l'Índia i gran a Espanya–, ni pel creixement de l'economia –fort a l'Índia i feble a Espanya–, ni per la dimensió del país, ni per l'entorn polític –el d'Espanya és la UE i el de l'Índia és hostil–... però comparteixen tots dos països un mal arrelat no amb la mateixa profunditat però sí amb el mateixos efectes. Falta allà i aquí una classe política capaç de fer els canvis estructurals que aquell país necessita per consolidar-ne el creixement i fer accedir a un nivell de renda mínim una àmplia part de la població que Espanya necessita per mantenir el seu nivell de benestar i competir en un món cada cop més difícil. Aquell i aquest país necessiten una classe política que tingui la capacitat de liderar per reformar i l'exemplaritat necessària per eliminar la corrupció, que no està allà i aquí al mateix nivell però que té efectes idèntics pel dany que causa.

És significatiu constatar com l'efecte del mateix mal és igualment devastador en dos entorns socials, econòmics i polítics que tenen poc en comú. Això demostra la gravetat de la malaltia i la importància de la
curació.