Versos de Farners

Fa molt pocs dies, el filòleg, poeta i directiu Carles Duarte va ser nomenat president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (Conca), l'organisme de la Generalitat que té per objecte assessorar el govern en el conjunt de la política cultural, vetllar pel suport a la creació artística, promoure-la i avaluar-la. Una bona papereta. No hauria estat gens estrany, doncs, que, al·legant la feinada que de ben segur ja li ha caigut al damunt, hagués intentat anul·lar la seva intervenció en la setena edició del cicle Paraules nocturnes de Santa Coloma de Farners. Però no: Duarte sap que la cultura i les arts són horts d'estrelles i paraules plantades en cada poble i que ell es deu al govern, però encara més als humils auditoris. Per això demà serà, gratuïtament, a la biblioteca Vinyoli per presentar-hi l'espectacle El mot, el cel, el vers acompanyat del músic Pere Vilanova. Repassarà les seves experiències com a lingüista ajudant del mestre Joan Coromines, s'endinsarà en el món de l'astronomia (la seva passió) i recitarà poesia (la seva devoció). El guió l'ha hagut de crear ex novo tot seguint la petició que li havia fet Òmnium Cultural la Selva, l'organitzadora del cicle. Òmnium Cultural? Parlem-ne també... Cap a trenta mil voluntaris distribuïts per tot el territori treballant desinteressadament per la llengua, la cultura i el país, tal com diu el seu lema. Trenta mil abnegacions, trenta mil renúncies a més temps lliure, trenta mil impulsos d'energia...

Carles Duarte en el pla individual i Òmnium en el col·lectiu són dos exemples de la bona disposició de la ciutadania en favor d'una Catalunya culta que té una mala salut de ferro. N'hi ha molts més, d'exemples, és clar... I és que aquest país se salvarà gràcies a un empresariat que esprem la imaginació, gràcies als mestres que no renunciaran a la immersió lingüística... i també gràcies a un teixit associatiu que no para ni es desanima.

Que en prenguin nota els polítics i que no decebin una població tan admirable. Una ciutadania que les passa magres, però que serra les dents i encara té el coratge de no dimitir de la seva obligació ciutadana i de país. Una ciutadania que ja està fent més, molt més, amb menys... El mot, per fer-nos sentir. El cel perquè els déus ens vegin. I el vers... El vers perquè ens el mereixem.