La pissarra al cos

Mai no m'ha passat pel cap tatuar-me. Ni un cor amb el nom de la persona estimada, ni la figura d'un llangardaix o una papallona, ni un mite tipus Marilyn o el Che. Aquests dissenys epidèrmics a priori reservats a mariners i aventurers i des d'abans a ètnies remotes, s'ha expandit com la pólvora i avui qui més qui menys porta una floreta tatuada als racons més suggeridors. La decoració del cos humà és tot un món i ha tingut pocs moments més inquietants com quan es llegeix «love - hate» (amor - odi) als dits de Robert Mitchum a La nit del caçador. O la insinuant flor al pit de Burt Lancaster a La rosa tatuada que feia anar de bòlit la gran Anna Magnani. Fent un salt en el temps, arribem a Memento, quan el protagonista pren el seu cos de pissarra perquè no té memòria. I ha creat escola, fins i tot massa. Avui el tatuatge s'ha vulgaritzat i passen coses com la que va succeir a una noia belga que va anar a fer-se una estrella al rostre i va sortir amb la cara estrellada; mirant la foto del seu tatuador, n'hi ha per agafar aprensió. No discutiré els gustos, per sort vivim en un país prou tolerant, però als que per naturalesa ja tenim la pell delicada, només falta pigmentar-nos més la dermis per abonar-nos indefinidament al dermatòleg. S'ha de reconèixer que hi ha tatuatges que tenen el seu morbo, i més si estan pensats i situats estratègicament, però convindran amb mi que n'hi ha d'horrorosos, i vés a saber si és pel mal gust del tatuador o de l'exhibidor. De fet, és un art antic. Els maies havien depurat una tècnica dental que els permetia extreure les dents per tatuar-les –signe d'honor i noblesa– i les tornaven a col·locar, molt abans que tinguessin la mala sort de descobrir els espanyols! Posats a ser pràctics, ens podrien tatuar la identitat i dades interessants com ara l'RH o si tenim al·lèrgia a algun medicament, almenys així ens estalviaríem molta paperassa si ens roben la cartera!