Unitat, l'única força

Tot­hom coin­ci­deix en la idea que la Diada Naci­o­nal d'enguany hau­ria de tra­duir-se en una mani­fes­tació que aplegués l'ampli ven­tall de sen­si­bi­li­tats que expres­sen el males­tar de Cata­lu­nya davant d'Espa­nya, davant de la muti­lació extra­par­la­mentària de l'Esta­tut pac­tat; davant del con­següent des­men­tit del pacte cons­ti­tu­ci­o­nal; davant l'enver­ga­dura d'un dèficit fis­cal que depassa la irre­nun­ci­a­ble quota de soli­da­ri­tat per entrar en el ter­reny de l'estafa; davant del nou atac en curs con­tra el model lingüístic català. El moment demana, més que mai, la uni­tat de tots els cata­lans o almenys de tots els cata­la­nis­tes. Una uni­tat que és inex­cu­sa­ble en un poble petit com el nos­tre, perquè és la seva única força. Deia Tar­ra­de­llas, un dia que tenia raó: “Cata­lu­nya és prou gran perquè hi capi­guem tots, però és massa petita perquè pugui pres­cin­dir de ningú”.

En con­seqüència, cal­dria que la mani­fes­tació de la Diada tingués un plan­te­ja­ment plu­ral i uni­tari. Així, hi cabria còmoda­ment la immensa majo­ria dels cata­lans i cata­la­nes. Això, però, no serà pos­si­ble. Per què? Perquè els con­vo­cants de la mani­fes­tació no han sabut estar-se de tenyir-la del seu color. I es veu que, al govern de la Gene­ra­li­tat, que ens repre­senta a tots, ja li ha sem­blat bé. Diuen que també s'hi pot anar a rei­vin­di­car altres coses, com farà Duran i Lleida, que hi defen­sarà el pacte fis­cal i prou; això sí, pre­si­dits i enqua­drats pel lema inde­pen­den­tista de la capçalera. És una llàstima. Anys enrere, n'hauríem dit “leni­nisme”. Hem après, però, que va amb la con­dició humana i que té molts altres noms: volun­tat reve­lada de Déu, sen­tit ine­luc­ta­ble de la història, destí intan­gi­ble de la pàtria, interès incon­tes­ta­ble del par­tit, sagrada votació assem­bleària d'uns quants... És el meca­nisme men­tal que porta un grup a sen­tir-se por­ta­dor d'una veri­tat suprema i, en con­seqüència, legi­ti­mat per pas­sar al davant de tota la resta.

La mani­fes­tació que ens cal penso que hau­rien de con­vo­car-la i d'enqua­drar-la els repre­sen­tants democràtics del poble o les cor­res­po­nents for­ces polítiques. No perquè la repre­sen­tació de la soci­e­tat s'hi hagi de limi­tar, sinó perquè són la més ampla i legítima repre­sen­tació de la soci­e­tat. Aquest fóra un plan­te­ja­ment obert real­ment a tot­hom. Totes les ini­ci­a­ti­ves soci­als són fona­men­tals per avançar cap a una democràcia més par­ti­ci­pada, més efec­tiva i també més neta. Però hi ha una cosa que cap ini­ci­a­tiva social no pot fer: pre­ten­dre's la repre­sen­tació de l'interès naci­o­nal, per sobre d'aquells que, amb totes les limi­ta­ci­ons que es vul­gui, han rebut el vot de la ciu­ta­da­nia i poden dei­xar de rebre'l.

No em moles­ta­ria gens que, en el marc d'una mani­fes­tació així plan­te­jada, amb la plu­ra­li­tat degu­da­ment reco­ne­guda, hi pre­do­minés l'este­lada i l'enco­ma­nadís crit d'“In-Inde-Inde­pendència!”. Encara més: penso que, si queda alguna pos­si­bi­li­tat que el naci­o­na­lisme espa­nyol arribi a alte­rar les seves granítiques posi­ci­ons, només serà davant la pressió d'un crei­xent inde­pen­den­tisme.

Sigui com sigui, ara cal dir-li a Espa­nya, de manera coral: “Ja n'hi ha prou! No volem viure per sem­pre a casa del veí. Si, com sem­bla, no és pos­si­ble una casa comuna de veri­tat, ens n'hau­rem de bus­car una de pròpia.” Això és pri­o­ri­tari, en aquesta Diada. I ho és per sobre de qual­se­vol mena d'impe­di­ment o d'inco­mo­di­tat. Per això, aniré a la mani­fes­tació. En enda­vant, però, caldrà exi­gir a tots els qui es diuen patri­o­tes un com­promís més clar amb la plu­ra­li­tat i la uni­tat del poble, l'única força amb què compta Cata­lu­nya.