Un nou independentista

“Ja s'ha mirat el pres­su­post del govern de Madrid?”

“Me'n guar­da­ria pla bé. Sé que els pres­su­pos­tos no s'ente­nen, no es com­plei­xen i mai donen ale­gries. En temps de crisi, què vol que facin: el paper ho aguanta tot, com es diu ara.”

“Ente­sos –admet el meu inter­lo­cu­tor–, però em pen­sava que vostè, que sem­pre cri­tica, no es per­dria una opor­tu­ni­tat com aquesta. Pel que he lle­git, és evi­dent que els números són fets amb molta ima­gi­nació i poc rea­lisme. Volen fer con­tents els senyors d'Europa que han d'enviar els diners del res­cat. Un res­cat que no dema­nen per no que­dar mala­ment però que neces­si­ten per arri­bar a final de mes. I, natu­ral­ment, pro­ven de tran­quil·lit­zar els mer­cats finan­cers, simu­lant que ho tenen tot con­tro­lat.”

“Doncs ja ho veu, com que penso com vostè ni me'ls he mirat ni penso fer-ho. Per cert, diuen alguna cosa de pagar el que deuen a Cata­lu­nya? Par­len del nos­tre res­cat par­ti­cu­lar? Ens faran el cor­re­dor medi­ter­rani? Aca­ba­ran els acces­sos al port de Bar­ce­lona? Tin­drem N-II fins a la fron­tera? El TAV enllaçarà amb França?”

“De tot això, amic, el més calent és a l'aigüera. No hi ha diners. Madrid no té diners. La crisi. Han de pagar Bankia, que és el més impor­tant. Han de fer l'AVE de Galícia, que hi tenen elec­ci­ons...”

“Ho veu? No em calia mirar res. Ja se sap. Tre­ba­llen amb una lògica que se m'escapa del tot. Viuen una dimensió que m'és des­co­ne­guda. Pro­ba­ble­ment són man­can­ces meves (no vaig anar a esco­les prou bones, es veu) i les meves limi­ta­ci­ons m'impe­dei­xen opi­nar i cri­ti­car. Ells ho veuen clar, sem­bla. I Europa els envia diners. Deuen tenir la raó. Pensi que fa molts anys que gover­nen a Madrid, que en són pro­fes­si­o­nals. Fins ara havíem anat tirant.”

“Que ho fan bé? Escolti, no digui collo­na­des (amb perdó). Una gent que ens han por­tat a la misèria dila­pi­dant cen­te­nars de mili­ons d'euros (els d'Europa i els nos­tres), cons­truint auto­vies per on no pas­sen cot­xes, línies d'alta velo­ci­tat que no tenen pas­sat­gers, aero­ports que no reben avi­ons, parcs temàtics sense cap futur... Una gent que per­me­tia que bancs i cai­xes s'enfon­ses­sin en la bom­bo­lla immo­biliària, que anava per­me­tent caure en l'atur mili­ons de tre­ba­lla­dors... Ho fan bé? Recorda un per­so­natge que va dir públi­ca­ment que havia entrat a la política “para for­rarse”? Sí, es deia Zaplana. Doncs, després de tanta sin­ce­ri­tat, el van fer pre­si­dent de València i més tard, minis­tre.”

“El devien votar. Si els seus ciu­ta­dans pen­sa­ven, pot­ser, que tots es farien rics a la seva ombra. Dic jo...”

“Sap què li dic? Que si estigués a la meva mà, d'un país que té aquesta mena de gent al govern, me n'ani­ria tan aviat com pogués. De manera que, amb el seu permís, em faré inde­pen­den­tista.”

“És que no n'era encara?”