Montilla, Franco i el referèndum del 1966
En temps de Franco, els referèndums eren una altra cosa ben diferent que no són ara; però aquesta obvietat no va impedir que l'expresident José Montilla digués, fa quinze dies al plató d'Els matins a TV3, en relació a la consulta sobre el futur de Catalunya, que “Franco organitzava referèndums”.
Montilla, que es va traslladar als setze anys a viure a Catalunya, va viure a l'edat d'onze anys, quan encara residia a Andalusia, el referèndum sobre la llei orgànica de l'Estat que Franco va organitzar l'any 1966. Probablement, d'aquell referèndum de Franco, organitzat des de la legalitat del moment, Montilla només en conservi un record d'infantesa, ja que no hi va poder votar (calia ser major de 21 anys); però la memòria vaga no l'eximeix de la paraula sensata (més encara, quan la “sensatesa” és el lema del PSC en aquestes eleccions).
L'any 1966, el franquisme intentava donar una imatge més o menys democràtica. I com passa en la majoria de dictadures, l'excusa per legitimar un règim podia ser un referèndum. Naturalment, si es feia aquell referèndum, hi havia una condició ineludible: la consulta s'havia de guanyar aclaparadorament. No hi ha cap règim totalitari que s'arrisqui a perdre una consulta d'aquest tipus (si bé hi ha el cas d'algun govern dictatorial sud-americà que ha perdut algun referèndum al llarg de la història). Fent servir un símil esportiu, seria com participar tot sol en una cursa i arribar segon. Així, el franquisme es preocupà bé prou de no fer el ridícul; si més no, de no fer-lo d'aquesta manera. Els procediments per a blindar la victòria van ser tan diversos que, fins i tot en alguna circumscripció, els vots favorables al règim superaren el nombre de persones censades. Aquesta és la màgia de les matemàtiques de les dictadures.
No cal dir que la informació que es donava als ciutadans només tenia un signe. Si la informació ja era manipulada sempre, en època de referèndum encara ho era més. Si a la desinformació hi afegim el joc de paperetes que es donaven el dia de les votacions i la tupinada en el recompte, comprendrem per què el franquisme no podia perdre cap consulta. L'oposició no podia fer gaire cosa per a intentar convèncer la gent que s'abstingués, votés “no” o votés en blanc. L'any 1966, el règim havia repartit uns llibrets en què s'explicava la idea de Franco sobre la reforma legislativa, s'incloïa el text de la nova llei i s'adjuntava una tria de fragments de premsa espanyola i estrangera, retallats i fora de context, de manera que presentessin una imatge afalagadora del règim i confonguessin la gent. D'això se'n diu propaganda franquista.
L'any 1966 hi havia l'obligació d'anar a votar, i les empreses amb treballadors que no ho feien havien de pagar una sanció del 2% de recàrrec sobre la contribució pagada a l'Estat. En definitiva, era ben igual que es votés “sí”, “no” o en blanc, perquè els resultats ja els tenia fets el govern. No cal dir que el “sí” va guanyar de molt; i, si no va guanyar, així ho van assegurar els diaris espanyols. El New York Times i altra premsa internacional van qualificar el referèndum de “charade”. Vaja, una farsa o una pallassada: és així com entén la Catalunya de la qual vostè ha estat president, senyor Montilla?
