L'endemà i el PSC
a raure al costat del PP
i de Ciutadans? No passarà, no és el seu paper
La crisi econòmica i social s'expressa també a través de l'onada independentista. No en va un argument bàsic d'aquesta és el dèficit fiscal que pateix Catalunya i que, si es resolgués, comportaria beneficis ciutadans importants, sense abandonar l'exercici d'una solidaritat territorial justa. El mateix succeiria si la inversió de l'Estat a Catalunya es complís i no diguem si s'acostés a la que rep Madrid: l'AVE a França i l'eix mediterrani s'haurien fet vells i els peatges serien inexistents. D'altra banda, la dependència estatal apareix com el lligam de Catalunya a unes rèmores del tot extemporànies i que sovint adquireixen dimensions esperpèntiques: la gesticulació mediàtica desaforada, Aznar fent el milhomes o parlant anglès, la veu cavernosa de l'inquisidor Rouco, la catalanofòbia feta petroli de la dreta, en Guerra passant el ribot, la Duquesa de Alba, el Rei caçant elefants...
La sort de l'Estatut, esmorzada dia a dia durant prop d'una dècada, va fer tota la feina. Va produir la sedimentació lenta, progressiva, d'un enorme “prou!”, obvi, multitudinari, taxatiu. I les reaccions espanyoles posteriors, lluny de remoure'l o estovar-lo, l'han consolidat eficaçment. Sobretot la negativa rotunda a consultar democràticament el poble de Catalunya. Una negativa que ha congriat en contra seu tota l'opinió pública catalana de tots els signes: tothom l'ha entès com l'expressió extrema d'un vell i conegut autoritarisme, d'una primitiva i antidemocràtica manera de fer, hereva de la cultura imperial i del franquisme.
Per això, sigui quin sigui el resultat de les eleccions (dins de la gamma previsible), el Parlament haurà d'abordar aviat aquesta qüestió. S'hi expressarà aleshores un bloc catalanista –no necessàriament nacionalista ni independentista– absolutament majoritari. Format per CiU, PSC, ERC, ICV..., reclamarà un referèndum a l'Estat. L'anunciada negativa d'aquest confirmarà la seva pitjor imatge i sumarà el refús general dels catalans, donant lloc a una llei de consultes del Parlament de Catalunya i a una consulta indicativa i no vinculant, que també podria ser vetada.
Seria desitjable que la política espanyola evités aquest camí i es posés a l'altura de la situació, amb una mica de seny i d'esperit democràtic i –ja em perdonaran– amb una mica de “visió d'Estat”, promovent el referèndum i reobrint aquella porta que contenia el pacte constituent de 1978 i que la sentència de l'Estatut va tancar estrepitosament: el tractament específic de les “nacionalitats” o nacions històriques, en el marc d'un Estat plurinacional. No sembla, però, que l'Estat, impregnat de nacionalisme espanyol, encotillat encara en el miratge de l'estat-nació de matriu castellana, pugui donar més de si. Això posarà Espanya en evidència internacional, sobretot en contrast amb Canadà i Gran Bretanya: un Estat constituït, amb tota la seva capacitat coercitiva, pugnant contra la voluntat d'un poble que només vol expressar la seva voluntat a les urnes.
De moment, però, la gran qüestió és l'abast del bloc catalanista al Parlament, un bloc transversal que, com l'Assemblea de Catalunya, hauria de sumar tota la força disponible, confirmar-nos com “un sol poble” i evitar l'apropiació nacionalista de la causa catalana. Hi ha un sol interrogant: el PSC, influït per un PSOE que és hostatge del nacionalisme espanyol de la dreta, podria fallar i anar a raure al costat del PP i de Ciutadans? Greu interrogant. De ser un partit d'esquerres, el PSC passaria a ser un mer partit unionista. Però no passarà, perquè no és aquest el seu paper, sinó impulsar polítiques econòmiques i socials alternatives, defensar els interessos de la nació catalana i evitar l'orfandat de la majoria social de signe progressista que existeix a Catalunya.