Hi ha esperança

Amin Maalouf, en el seu llibre Els desorientats, parla dels punts cecs per descriure allò que en cada època som incapaços de veure i que més tard ens resulta tant familiar com evident i que entra de ple en el nostre camp visual. Posa alguns exemples, com ara la contaminació, el canvi climàtic o l'exhauriment dels recursos marins. Es tracta de temes que només és capaç de veure una minoria, sovint víctima de mofa i incomprensió, i que de sobte esdevenen quotidians i centre de les preocupacions de tothom. Temes que primer ens semblen exageracions o atemptats contra el progrés i que quan ens toquen de ple, impossibles de resoldre. La bona ciència-ficció ha ajudat a il·luminar punts cecs, encara que pocs ho reconeixem. Sense anar més lluny, des de fa un temps és habitual veure en les manifestacions de tot el món, incloses les nostres, caretes d'Anonymous, el protagonista de la sèrie de deu còmics d'Alan Moore i David Lloyd de fa quasi quaranta anys, convertits en pel·lícula l'any 2006, inspirada en Guy Fawkes, un conspirador anglès nascut l'any 1570!

En aquest sentit, qui ens havia de dir tornant de vacances a primers de setembre que des del punt de vista nacional i també social avui seríem on som? De cap manera ens hauríem cregut que en el discurs de Cap d'Any el president digués que no hi ha projecte nacional sense projecte social i que no hi ha projecte social sense projecte nacional. Això que era impossible d'imaginar fa pocs mesos ara resulta que tots els partits, menys ERC, li retreuen, abans d'esperar si les retallades obligades per un estat que ens ofega donaran pas a noves polítiques socials més centrades en el benestar de les persones que a polítiques d'austeritat compulsiva i en les prioritzacions necessàries que les facin possibles.

És clar doncs que tots teníem un punt cec i que, en aquest cas, els visionaris han estat els que van omplir els carrers l'11 de setembre. Tot el que ara succeeix es va fer visible en aquell moment, però no va ser una il·luminació sobtada, almenys no per a tothom, va ser el resultat d'anys de feina constant de ciutadanes i ciutadans anònims, una revolució tant pacífica com silenciosa que anava treballant des de la base.

Els desorientats són els polítics, o almenys alguns polítics. Però no només ells, també els intel·lectuals i els opinadors i opinadores que des del meu punt de vista, i aquí m'hi incloc, ens ha costat i ens costa llegir els resultats de les últimes eleccions, que no són res més que el resultat coherent del que estem vivint aquests darrers mesos.

Escrivint aquestes paraules aquests dies és inevitable tenir al cap el ja enyorat Dr. Broggi, que no entenia la construcció d'una Catalunya sense la construcció d'una nova ètica i uns nous valors. La categoria d'un poble, deia, no depèn del seu exèrcit ni dels seus comandaments militars, sinó de les seves entitats culturals i docents. És a dir, de l'educació que conforma una determinada visió de les coses, una actitud tolerant i una vacuna contra la humiliació. Necessitem un enfortiment i també una renovació de valors, perquè només enfortint els nostres valors bàsics i trobant-ne de nous adequats als nous temps serem capaços de transformar la societat i recuperar l'esperança. Per què ens costa tant d'entendre? Tan impregnats hem quedat d'una cultura i una manera de fer que no són les nostres?

Ens urgeix la independència i si prenem aquest camí hi ha esperança. Ens urgeix la independència per dignitat, però també per construir un país, com deia el Dr. Broggi, amb uns nous valors i una nova ètica, altrament l'esforç i els sacrificis no haurien valgut la pena.