Mossèn Mel

Ha mort, després de 48 anys de sacer­doci, Mn. Josep Maria Melció i Pujol, capellà carismàtic de la Gar­rotxa, on ha exer­cit més temps, sobre­tot a Riu­daura, d'on era rec­tor. La dar­rera vegada que vam par­lar va ser a la Festa de la Música de la seva Banyo­les nadiua, a l'octu­bre pas­sat. Com que sabia que solia dinar al Casal Marià d'Olot, vaig apro­fi­tar per donar-li records per a un altre pre­vere cone­gut: Mn. Ramon Bosch, actual capellà de les mon­ges de la Residència del Tura. Mn. Ramon, sent vicari a Llo­ret, aca­bat de sor­tir del semi­nari, i abans d'anar a pas­sar més de 40 anys de mis­si­o­ner al Togo, m'havia ense­nyat llatí i l'he recor­dat sem­pre amb agraïment. Va ser ell mateix qui, fa poc, em va adver­tir que Mn. Mel estava molt malalt, i és, també, el qui el diu­menge al ves­pre me'n va comu­ni­car la defunció. A Mossèn Mel el conei­xia del món de la cul­tura i del seu sovin­te­jat recórrer l'Alta Gar­rotxa. Més d'una vegada havíem fet la xer­rada quan ens trobàvem a Beget. A mun­ta­nya el conei­xia i l'esti­mava tot­hom per la seva bon­ho­mia –tenia un som­riure franc enco­ma­nadís– i per la soli­da­ri­tat que ins­pi­rava el seu con­tacte amb els autòctons. Capellà recte, però alhora modern, sen­zill, obert, sense recar­go­la­ments, era pròxim al jovent, però també a la gent gran. Excel·lent fotògraf, ha immor­ta­lit­zat tots els racons de bona part de la geo­gra­fia giro­nina. Espe­ci­al­ment impor­tant fou el lli­bre Cami­nant per l'Alta Gar­rotxa escrit per Ramon Sala i Narcís Pui­de­vall (1984), que ell va il·lus­trar amb foto­gra­fies en blanc i negre. També va fer les foto­gra­fies, aquest cop en color, d'una part del volu­minós lli­bre La Festa a les ter­res de Girona (1991) edi­tat per la Dipu­tació. Jo vaig escriure l'apar­tat refe­rit a les dan­ses i recordo que vam coin­ci­dir en més d'un lloc a reco­llir infor­mació i imat­ges. El veig encara mal­dant per cap­tar tota la plas­ti­ci­tat i el movi­ment del Ball dels Cava­llets, de Sant Feliu de Palle­rols. Una vegada que va venir a l'ermita de Santa Cris­tina de Llo­ret i va veure que hi havia gent negui­te­jada perquè no li arri­bava el capellà de la cerimònia, va estar a punt de posar-se la casu­lla i ofi­ciar ell. Era espon­tani i amb espe­rit de ser­vei. De fet, la Selva no li era indi­fe­rent, perquè havia estat vicari a Arbúcies i a Hos­tal­ric. Poques vega­des he vist l'església de Sant Esteve d'Olot tan plena com en el seu comiat. El silenci col­pia però l'aplau­di­ment amb què la gent va dir adéu al fèretre encara fou més emo­tiu. Va ser la dar­rera mos­tra d'afecte a un entra­nya­ble rec­tor de poble, de Riu­daura, on ja reposa per sem­pre.