Ombres sobre el FC Barcelona
Hi ha aspectes del FC Barcelona que grinyolen. I no em refereixo als últims resultats esportius del primer equip de futbol. Aquests mals resultats obeeixen a lleis pròpies de l'esport i, esperem-ho, poden constituir un episodi efímer per a un equip que representa un model futbolístic artitzant. Em refereixo a un mar de fons que, de manera comprensiblement incomprensible, està essent escorat pel gruix de mitjans de comunicació. Si la marxa de Guardiola com a entrenador va activar algunes sospites en el seu moment, ara, amb el fitxatge del tècnic de Santpedor pel Bayern de Munich per tres anys, aquells vells indicis intensifiquen la pregunta de fins a quin punt l'exentrenador no va marxar per desavinences amb l'actual junta directiva. Però el més important és que, cada dia que passa, Sandro Rosell té menys temps per subratllar un mandat en clau conciliadora i de futur de la marca cívica, cultural i esportiva del FC Barcelona. A través d'una anguniosa passivitat activa, el president ha deixat escapar dues ocasions precioses per envigorir la seva imatge i la del club. Aquesta setmana un tribunal de Qatar ha mantingut la pena de 15 anys de presó per al poeta Mohammad al-Ajami, inicialment condemnat a cadena perpètua, per haver escrit uns versos (presumptament) subversius contra el règim polític de Qatar. Human Rights Watch i Amnistia Internacional han defensat aquest pres de consciència davant la manca de llibertat d'expressió que imposa Qatar, aquell país que, segons la institució barcelonista, ¿ho recorden?, no era “una dictadura, sinó un país liberal”. Era necessari, imprescindible, que el Barça s'hagués pronunciat contra aquesta flagrant vulneració dels drets humans. Una altra ocasió que l'actual junta barcelonista està deixant escapar és la de neutralitzar aquesta sentència kafkiana contra Joan Laporta, que, entre altres absurditats, jivaritza un any a l'escala de 8 dies. No n'hi ha prou a dir que quasi tot depèn del poc convincent soci Vicenç Pla, que va interposar la denúncia. Veure la reaparició de Josep Lluís Núñez, que es passeja pels platós glorificant-se i explicant acudits friquis sense que ningú li pregunti per la condemna a sis anys de presó que va rebre pel cas Hisenda, no fa res més que aportar sordidesa a la institució barcelonista. Rosell encara és a temps de triar entre un mandat ennoblit o una pàgina massa pigallada d'ombres. Però, ja ho va dir Horaci, el temps s'escola de pressa.
