Càlcul contra generositat

El febrer del 1953 Alemanya encara era una enorme muntanya de runa, un desert de destrucció. La bogeria criminal nazi havia arrasat les infraestructures i la indústria, el país estava dividit en dos i sotmès a la vigilància de la guerra freda. Va ser aleshores quan els Estats Units van aprovar el pla Marshall que tants milions de dòlars va abocar sobre Europa, però també quan es va firmar el pacte de Londres pel qual vint països, entre altres els vencedors de la Segona Guerra Mundial, perdonaven més del 60 per cent dels 38.000 milions de marcs que Alemanya els devia. L'acord també permetia que el nou règim renegociés condicions de finançament i mesures comercials favorables, amb l'objectiu de permetre el miracle de postguerra alemany.

Seixanta anys després, sobre l'erm d'aquella derrota, ha florit un estat reunificat i poderós que governa amb severitat l'economia del Vell Continent i sotmet la resta de membres del club a un dejuni quaresmal. Ironies de la història, algunes de les principals víctimes d'aquesta política d'austeritat radical són Grècia, Irlanda i Espanya, membres del grup de vint estats que ara ha fet sis dècades van condonar part del deute alemany. Certament, les raons de l'altruisme s'expliquen en bona part pel mapa geopolític que va dibuixar la guerra, que dividia Europa en dos blocs i que feia pensar en un avançament del comunisme procedent de l'est cap a l'occident capitalista. Sens dubte també, l'esforç dels alemanys i la seva capacitat d'emprenedoria han contribuït de manera determinant a transformar l'ermàs en una de les potències econòmiques més dinàmiques. Però la realitat és que l'Alemanya de la postguerra va gaudir d'unes condicions molt favorables per recuperar el tren econòmic. Una generositat que contrasta amb el fred glacial de la cancellera Merkel, entestada a imposar fins al paroxisme la cotilla de l'austeritat. En part per convicció prussiana, però temo que també pel miserable càlcul polític de tenir les eleccions a la cantonada.