No en nom de la democràcia

Ja fa un temps que donem voltes al “dret a decidir” i, atesa la meva trajectòria professional, observo amb cert astorament el debat que ha generat. D'entrada, amb entusiasme, ja que després de gairebé vint anys d'ocupar-me acadèmicament de la participació ciutadana i de ser, entre el 2003 i el 2008, el primer director general d'aquesta matèria a la Generalitat de Catalunya, sembla que per fi s'ha estès la preocupació per l'aprofundiment i la qualitat de la nostra democràcia. Ho havia predicat amb passió, però amb la impressió de fer-ho en el desert.

De fet, durant molt de temps –ho he de dir amb tota claredat–, aquest interès per l'aprofundiment democràtic havia estat menyspreat i ridiculitzat. Se'ns acusava de dedicar-nos a un assumpte poc rigorós acadèmicament i, en tot cas, menys seriós que les anàlisis electorals. I es depreciaven les iniciatives participatives, qualificant aquells que les impulsaven de frívols, irresponsables i pijoprogres. Eren temps en què els governants sabien què era el que tocava fer en cada moment, en què les capacitats gerencials s'imposaven a les algaravies participatives, i en què les fórmules de democràcia directa –les assemblees i les consultes; sí, les consultes– eren percebudes com fonts de dinàmiques antisistema.

I, de sobte, després d'una conversió gairebé mística, són molts els que sembla que han vist la llum participativa. Abans els semblaven ridículs els pressupostos participatius, mentre que ara militen en les files de la democràcia participativa. Fa quatre dies consideraven una presa de pèl la consulta de la Diagonal de Barcelona, mentre que ara matarien per defensar la consulta sobiranista de Catalunya. No fa gaire simplificaven i desqualificaven els processos participatius impulsats des del govern tripartit, i ara imparteixen lliçons d'aprofundiment de la democràcia. Fa pocs anys engegaven a dida tot aquell que parlava de transparència i accés a la informació, i ara sembla que sigui idea seva. És gairebé entranyable repassar les declaracions i els articles que aquests nous entusiastes de la regeneració democràtica escrivien fa pocs anys.

I, enmig de tot, “el dret a decidir”: la nova referència de la sempre eufemística política catalana. No hi puc estar més d'acord, però tampoc puc ser més escèptic en relació amb les emfàtiques declaracions dels seus nous apòstols. Ho sento, però no crec en conversions i em produeixen certa urticària aquells que experimenten il·luminacions sobtades. Ho diré sense embuts: ens estan enredant, no els importa ni el dret a decidir ni la regeneració democràtica. De fet, es limiten a posar la retòrica democràtica al servei d'un projecte polític sobiranista. Un projecte del tot legítim, només faltaria. No hi tinc res en contra, però em repugna que instrumentalitzin una cosa tan important –i també tan fràgil– com la democràcia. Que tothom defensi el projecte de país que consideri oportú, però sense usar el nom de la democràcia en va. No en nom seu, si us plau, que ja fa massa temps que ens coneixem.