Ens cal esperança

Vivim en una situació d'emergència, emergència social i emergència nacional. En realitat, si ho analitzem a fons i amb perspectiva històrica, l'emergència social deriva de la nacional. Si no hi hagués un estat que des de fa segles en espolia i fa tot el que té al seu abast per posar pals a les rodes a valors que eren molt nostres, com ara el de l'esforç i l'emprenedoria, ara potser no seríem on som, i si hi fóssim, els responsables només en seriem nosaltres i passaríem comptes a les urnes, les nostres.

Ara per ara, vivim immersos en la misèria, la mediocritat, la corrupció, l'autisme que no reacciona ni davant la desesperació ni el suïcidi i que ens arrossega als vicis d'una cultura que no és la nostra i que s'acosta més al que en alguns països de l'Amèrica Llatina en diuen la cultura del vivo que no pas a la de la feina ben feta. I el que és pitjor: estem tan confosos que en comptes d'anar a demanar explicacions als responsables anem a manifestar-nos a la plaça Sant Jaume o a fer escarnis davant el domicili de la consellera Irene Rigau, que està fent l'impossible perquè el ministre Wert no destrueixi l'escola catalana.

Ara és el moment del sentit comú. Per cert, la independència dels Estats Units va començar amb el llibret de Thomas Paine amb aquest mateix títol, Common Sense, publicat el 1776 i del qual es van vendre 100.000 exemplars en un any i que, en proporció a la població d'aquell moment, encara és el llibre més venut de la història dels EUA. El secret? Es tracta d'un llibret escrit en un llenguatge entenedor per a tothom i amb propostes alternatives concretes que retornaven a la colònia el sentit de viure i lluitar pel somni d'un país millor. El somni dels emigrants d'una Europa en descomposició dominada per aristocràcies feudals i eclesiàstiques.

Del sentit comú els catalans en diem seny, i a continuació ens sembla que això vol dir quedar-nos quiets, ser prudents, no incomodar. Però si mirem el diccionari veurem que es defineix el seny com la sana capacitat mental que és penyora d'una justa percepció, apreciació, captinença, actuació. Des del meu punt de vista, tenim ja plena percepció d'on som, n'estem patint les conseqüències, la nostra captinença està més que demostrada amb dècades d'esforços per regenerar Espanya, i ara només ens queda l'acció. El sentit comú, el seny, ens ha de portar a reaccionar adequadament contra l'ofeg que condueix irremissiblement a la mort.

Necessitem un lideratge carismàtic i compromès (i no aniquilar-lo nosaltres mateixos quan sorgeix), sense oblidar, però, que qui ens traurà de la situació on estem encallats només serà la ciutadania fent ús del seu dret de vot.

Ens cal seny. Ens cal gosar mirar més enllà d'un dia a dia intoxicat i malaltís que ens confon. Ens cal unitat per defensar el país. Sé que necessitem tenir uns pressupostos, però no estic tan segura que haguem d'acceptar morir d'inanició. Ens cal esperança, i aquesta només vindrà d'un projecte engrescador i alternatiu, que no repeteixi ni copiï els mals que ens han dut fins on som. Nosaltres ens en podem sortir, recuperar la nostra empenta i, amb ella, l'estat del benestar perdut. Altres ho tenen mes difícil. La revista Time ho deia en negatiu i des del punt de vista de l'Estat espanyol la setmana passada argumentant que Catalunya no podia sortir d'Espanya perquè una secessió desordenada devastaria econòmicament tota la península ibèrica. Però si ens ho mirem en clau catalana, Catalunya ha de deixar de voler salvar Espanya si vol sobreviure, perquè, d'una banda, Espanya ha demostrat abastament que no vol ser reformada i, per tant, si no reacciona, morirà amb ella.

I, per cert, en els propers temps no oblidem que per sobre de lleis i constitucions n'hi ha una de superior que ens implica tots, la llei de la consciència, individual i col·lectiva.