La vella dama

A l'inefable blog Metiendo bulla, de José Luis López Bulla, l'històric secretari general de CCOO, cantant líric i esplèndid “homenot” a l'espera d'un bon retratista, s'hi pot llegir l'article “Resistencia y ataque”, on López Bulla, des de la seva vasta experiència sindical, ens parla de la clau que determina el resultat de les batalles: en diu “la vieja dama” i és la correlació de forces. Especialment decisiva quan es tracta de forces desiguals: dels treballadors davant de l'amo i la policia, dels desnonats davant dels bancs, dels ciutadans davant dels tancs, de qui té raons davant de qui té la força. Es tracta d'una tercera presència que el peix petit pot moure i girar al seu favor, fins a posar en cintura el peix gros que l'empaita amb tan males intencions. Cal saber-se guanyar la màxima legitimitat i, amb ella, la suma d'afectes, solidaritats i suports que decantin la balança, que facin vergonyant i inacceptable la posició del fort, de manera que l'obliguin a entrar en raó.

Me'n vaig recordar divendres de la setmana passada, a l'Ateneu Barcelonès, en el viu debat sobre la relació entre Catalunya i Espanya, organitzat pel Fòrum Cívic-Trobades Ciutadanes, una de les plataformes impulsores del Manifest de Setembre. Els ponents (Antoni Castells, Àngel Ros, Maria Badia, Wolfgang  Kreissl-Dörfler i jo mateix) havíem conclòs que els fets, particularment la sentència de l'Estatut i el lamentable Gòlgota que la va precedir, donaven per acabada l'etapa del pacte constitucional de 1978 i que, democràticament, només restava l'exercici, per al poble de Catalunya, del seu dret a decidir la seva relació amb Espanya, tal com ha expressat prop del 80% del Parlament de Catalunya, amb el mandat al govern de la Generalitat a negociar-ho amb el govern de l'Estat.

Arribats en aquest punt, alguns dels assistents es feien creus de tanta ingenuïtat i expressaven la seguretat que el govern de l'Estat mai no hi accediria. Què calia fer, doncs? Una consulta no vinculant, que no comportaria el dret a decidir? Una proclamació unilateral d'independència per compte del Parlament de Catalunya, sense que la ciutadania hagués decidit democràticament? Tot això ens duria a la il·legalitat i, en conseqüència, a la pèrdua de suports exteriors i interiors, a l'afebliment; no en va el marc legal vigent d'un estat de dret es considera internacionalment sagrat i punt de partida ineludible per a qualsevol canvi democràtic. Això ens aboca a la negociació amb l'Estat espanyol com a única via per materialitzar el dret a decidir.

Per descomptat que el govern de l'Estat no sembla disposat a accedir-hi, com també semblava impossible, per posar l'exemple més difícil, que el capitalisme pogués donar lloc a l'estat del benestar durant la postguerra mundial. Va caldre que es fes present “la vella dama”: un fort moviment obrer, una consciència generalitzada que estava en joc la més elemental dignitat humana, el “perill comunista” a l'Est, davant del qual es feia evident la necessitat de demostrar les bondats de la democràcia i del mercat, al preu de regular-lo... I la balança va girar. I el peix petit, durant dècades, va reeixir a domesticar la fera. Fins ara, que la fera ha mutat i ha criat ales globals i vola per sobre dels terrats sense que ningú pugui encalçar-la. No hi ha més camí per a Catalunya: o la pura, extemporània i adversa confrontació de forces en el ring o una persistent i creixent aliança amb “la vella dama”.