Fum, fum, fum
Tornem a la intransigència, a la pretesa lògica de la lluita per presentar-nos el món en blanc i negre i sense més matisos
Potser una de les ironies més tràgiques d'aquest segle XXI és adonar-nos que tota l'experiència política que hauria de servir per evitar els errors del passat està servint per repetir-los. No hi ha res més dramàtic que adonar-se com es manipula el llenguatge amb l'excusa de denunciar “la manipulació del llenguatge” del nacionalisme català, per exemple, i com es fomenta una mentalitat totalitària, doctrinària i monolítica al mateix temps que es proclama que se la vol posar contra les cordes…
Ja no és només dins l'eix esquerra-dreta que el disbarat i la pantomima estan fent-se insuportables per culpa de la crisi econòmica, sinó també en les relacions Catalunya-Espanya, que l'anomenada “transició nacional” ha volgut portar fins al terreny del dret a decidir. La manca de cultura democràtica –la poca fe en el pluralisme, les llibertats i els processos deliberatius– ens poden arribar a passar una factura molt alta.
Cada cop es fa més difícil no perdre la calma. La necessitat de fer pedagogia de la política –i de l'economia– es fa a cada pas més urgent, vistos els centenars de despropòsits que cada dia surten a la llum. Perquè si bé és una poca-soltada –feta des de la ignorància i la mala fe– titllar de totalitari i genocida el sobiranisme català, és també fer una demagògia vomitiva vestir-se d'afusellat o d'accidentat amb sang al vestit per denunciar les retallades sanitàries.
Assenyalar acusadorament que l'espanyolisme radical espanyol redueix al nazisme o al comunisme tot trencament amb la seva ortodòxia castellanista, és relativament senzill. Tanmateix hauríem de començar a dir en veu alta que es comet la mateixa barrabassada quan es comparen les retallades amb els genocidis, o s'inventen nous termes patèticament victimistes o fraudulents (com ara “austericidi”, per retallades; “holocaust financer”, per rescat; “resistència antirepressiva”, per oposició violenta a la policia; “criminilització”, per crítica més o menys encertada, o “escrache”, per setge il·legal a un domicili privat, etcètera), tota una neoparla orwelliana que té la intenció de confondre les polítiques democràtiques i les accions de la seva policia amb les dels règims totalitaris.
Que l'espanyolisme no permeti parlar de “dret a decidir” o dir “País Valencià”, o declarar-se “sobirà polític”, o inventi nous termes com per exemple lapao per la llengua catalana, és vomitiu –i tothom sensat ho denuncia–, però que es qualifiquin les polítiques d'austeritat de “genocides” forma part de la mateixa farsa, encara que això últim se sol aplaudir amb perfecta alegria mediàtica. Hom pot estar en desacord amb les polítiques d'austeritat que va començar a implementar Margaret Thatcher als anys vuitanta: ¿però és decent celebrar ara la seva mort amb més alegria que la desaparició d'alguns dictadors?
Així, confondre interessadament el catalanisme democràtic amb un totalitarisme negre o roig és massa habitual, però ens estem acostumant amb massa facilitat que ens vulguin fer creure que la política democràtica de reducció del dèficit i d'aprimament del sector públic és una política totalitària, a la qual s'ha de fer front amb totes les armes, tant democràtiques com no.
La dreta espanyolista esgrimeix el fantasma de Stalin i el Gulag quan se li trenquen els esquemes; però que des de l'esquerra catalanista es faci el mateix des d'un altre cantó dialèctic és igualment llastimós. No superarem aquest estadi de bufonada més que fent pedagogia i denunciant els despropòsits, tots ells, fins i tot els que estratègicament puguin interessar-nos. Però contràriament al que puguem arribar a pensar, sovint, rere aquestes banalitzacions, hi ha més ganes d'atreure l'atenció mediàtica i fer que parlin d'un mateix que no cap mala fe política. Els periodistes i personatges públics que parlen així són més narcisistes que maquiavèl·lics.
Quan la informació –i l'opinió, i sovint el suposat pensament crític– es transforma en un espectacle més, acabem trobant-nos aquestes pallassades. L'última manera que queda encara de seguir amb el vell épater la bourgeoisie és comparar compulsivament tot allò que desagradi amb el nazisme o amb qualsevol altre despropòsit criminal.
A la confusió hi contribueixen molts factors: un radicalisme que mai no es cansa de buscar brega, la desesperació dels que no troben feina, la lentitud de les polítiques d'austeritat a l'hora de donar fruits, i una classe intel·lectual que, com deia Raymond Aron, suporta millor la persecució que la indiferència. En èpoques de vaques grasses tothom està massa ocupat consumint i treballant, i molts intel·lectuals i líders d'opinió no trobaven cap mena de públic. La crisi i la inevitable impaciència de les masses els han donat ara uns seguidors als quals s'encarreguen d'adular, de confondre amb la seva mateixa confusió tot assenyalant bocs expiatoris en els seus programes de televisió, a les seves columnes o al seu compte de Twitter.
És potser una tasca inútil demanar calma i lucidesa a aquells a qui el nerviosisme i la vanitat justiciera dominen com una febre. Els tics del pensament revolucionari han perdurat més enllà de la possibilitat de fer una revolució que ara es disfressa de populisme indignat. Tornem a la intransigència, a la pretesa lògica de la lluita per presentar-nos el món en blanc i negre i sense més matisos, a la incapacitat de veure la fragmentació dels problemes i de les doctrines. La política i l'economia no seran mai líriques. Alhora, estem fent de les nostres diferències un tema moral, com si el fet de dissentir ens fes menys humanament dignes als ulls dels nostres opositors.
