Els Blesa

La setmana passada els diaris titulàvem amb entusiasta tipografia que un banquer visitava la garjola, recollint l'alegria continguda que la societat experimenta quan la justícia demostra que encara existeix. Al cap de vint-i-quatre hores, però, el primer banquer d'aquesta crisi condemnat a la presó deixava de ser-ho, no pas perquè la justícia ja no existeix sinó perquè, fidel al seu ofici, només de trepitjar l'hotel dels pobres el reclús es va afanyar a buscar el mostrador i la finestreta on havia d'ingressar els diners que li servirien per obrir el cadenat. Els banquers són així, conserven la vocació fins i tot en les condicions més penoses, i no es pot pas dir que la llibertat a canvi d'una milionada sigui mal negoci. A l'expresident de Caja Madrid, Miguel Blesa, el jutge li retreu “absència total de diligència” en la gestió que va conduir l'entitat al desastre, però a un home que és capaç de reunir en només vint-i-quatre hores 2,5 milions d'euros per pagar la fiança se li ha de reconèixer, almenys, una capacitat d'estalvi i agudesa inversora. El daltabaix sistèmic que patim ha demostrat que les lleis no protegeixen les economies domèstiques i assalariades però també que no estan pensades per treure el màxim profit a talents com el de Blesa. Per això el jutge hauria de ser generós i donar-li temps suficient per desenvolupar al màxim aquesta capacitat seva d'atreure milions en les hores desesperades. Ara que el tenim motivat, seria només qüestió d'algunes hores més que pogués reunir prou diners per tapar el forat que va deixar a l'antiga caixa i compensar així el tràngol als petits inversors que s'hi van enganxar els dits. Ens fan falta molts Blesa, banquers que facin nit a la presó i en surtin amb energies renovades per posar-se a aixecar l'economia.