Lliçons amb exemple

A aquestes altures de juny, el lector amb fills o néts deu haver assistit a un nombre de festivals, representacions, concerts o espectacles de final de curs que esgota les possibilitats de format i de gènere: el festival del col·legi, l'audició de l'escola de música, l'exhibició del club esportiu, la funció del taller de teatre, el concert de la coral infantil... És una forma d'encoratjar l'alumne i de mostrar a la família els progressos que fa. La coincidència d'esdeveniments col·lapsa les agendes familiars, però és inevitable. La qualitat dels artistes serà tan alta com permet l'edat i l'experiència, però ja s'hi compta. Hi ha nens, i sorolls, i corredisses, i pares darrere els nens. Lògic. L'assistent passarà més calor de la raonable. Res de nou. A còpia de cursos l'espectacle s'allargarà. Paciència.

El problema és un altre. El problema, de fet, són dos: 1) els criteris estètics (sobretot musicals) de la majoria d'espectacles, i 2) el comportament del públic adult. Tret d'excepcions honroses (l'escola de música, per exemple, només faltaria!), no hi ha festival que no inclogui el porfidiós Gangnam style o altres esguerros tan o més irritants. Ja s'entén que es fa en nom de l'esperit lúdic que avui condiciona tota forma d'ensenyament, però sense exigir tries ni massa exquisides ni massa cultes que desanimin l'alumne en lloc d'esperonar-lo, ¿no es podria caure en un punt intermedi? ¿Música popular amb una certa classe, per exemple? Reforçaríem el bon gust dels nens i els ajudaríem a entendre que no tothom triomfa a còpia de carallades, que d'ignorants, maleducats, xarons i altres homínids ja en surten prou a la televisió.

I la segona. La funció pedagògica també hauria de començar per l'actitud dels pares que, en general, és la següent: s'il·lumina l'escenari, apareixen els nens a escena, i dotzenes de càmeres s'eleven a la platea per immortalitzar els minuts de glòria escolar dels artistes del futur. Què importa si al darrere hi ha algú que desitja veure l'espectacle sense interferències? Un escamot de mitja dotzena de pares fa escalada i/o contorsionisme per les vores de l'escenari. Un actor fa mutis i n'entren dos de nous. S'abaixa una càmera de la platea i dos seients més enllà se n'aixequen dues més. Tothom fa fotos. Tothom filma. No és estrany que ningú no es preocupi de l'espectador que pugui tenir al darrere: ¿a qui se li acut anar a un espectacle infantil només per veure'l?