Marca Espanya

Aquests dies de vacances, sigui perquè viatgem pel món, sigui perquè rebem molts turistes d'arreu, comprovem, més que en qualsevol altre moment de l'any, la visió que tenen els altres de nosaltres. Sempre he pensat que no ens preocupava gaire, tot i que països com el Japó donen una gran importància a la impressió que el país fa fora de les seves fronteres i a l'opinió que l'altre té d'ells. Després del desastre de Fukushima vaig rebre un correu d'un vell amic japonès en el qual em demanava perdó pel mal causat i em prometia que el poble japonès faria el possible per, d'alguna manera, reparar el dany ocasionat. Signava: “estúpid Masa”.

És difícil controlar la imatge que projecta una nació i encara més quan no només no s'han fet esforços, durant segles, per fer-ho, sinó tot al contrari. Penso en Espanya. La marca Espanya està tocada perquè l'Estat espanyol ha actuat com ha fet sempre: amb arrogància i prepotència d'una banda i fent el vivo, com diuen a alguns països sud-americans, de l'altra. El número especial que The Economist dedicava a Espanya l'11 de novembre del 2008 resumia la situació que afrontava l'Estat de manera clara i concisa: The party's over (S'ha acabat la festa). Espanya, com altres imperis, s'ha acostumat a viure dels pobles que ha dominat amb la diferència que no s'ha preocupat de crear-hi riquesa. De fet tampoc va aprofitar el seu poder colonial per crear riquesa a la metròpoli. Va ser simplement un temps orgiàstic per a les classes dominants de l'època que va decaure quan va decaure la riquesa que venia de fora, sigui per l'esgotament o per la independència de les colònies.

La seva actuació amb les colònies d'ultramar és la mateixa que amb les seves colònies peninsulars. De Catalunya és evident i està més que demostrat que n'ha tret molt i hi ha deixat poc. No cal insistir en el dèficit ni en l'opacitat de les balances fiscals. Però com que sap prou bé que la millor defensa és un bon atac, l'argument de la solidaritat li ha funcionat fins ara, amb Catalunya i amb Europa. Però tinc la sensació que en ambdós casos ja no funciona ni funcionarà. Catalunya ha adquirit consciència que darrera el concepte solidaritat s'amagava una enorme injustícia. Per la seva banda la Unió Europea fa temps que es pregunta on han anat a parar els diners dels fons estructurals i amb què s'han pagat els aeroports d'on mai s'ha enlairat un avió o les autopistes que no duen enlloc.

La part positiva és que ara això es coneix, que no som només els catalans els que ja no volem pagar la seva festa i que malgrat que la desconfiança és manifesta, quan vas pel món i dius que ets de Catalunya, capital Barcelona, observes un cert alleugeriment en els teus interlocutors. Ens repeteixen que si nosaltres catalans optem per l'adéu, el món no ho entendrà. No ens ho creiem. Jo que em moc pel món i que tinc la mania d'observar, més aviat diria que si ho sabem explicar i sabem crear-nos una marca pròpia de país responsable, sostenible, solidari, transparent, creatiu, pacífic, optimista i obert, no només se'ns entendrà sinó que se'ns respectarà per la valentia d'haver sabut dir prou a temps. I a temps no vol dir precipitadament, sinó després de dècades, per no dir de segles, d'haver volgut construir ponts de diàleg i de cooperació equitativa.

Però res es fa sol. Cal imaginar el país que volem, crear-nos una marca i un relat que el defineixin i saber-lo difondre amb força i amb entusiasme. La quasi provocació de la marca Espanya (que ni tan sols s'havien pres la molèstia de patentar) ens ho posa fàcil: un sotsdirector que ha de ser substituït per insults, una web que durant setmanes només era en castellà, presentacions a l'estranger on quasi la totalitat d'assistents eren espanyols. No ho tenim tan malament, però cal posar-nos-hi.