Enraonar

Als que vivim a Barcelona o a la seva àrea d'influència, passar les vacances a qualsevol punt de la geografia catalana que quedi una mica
lluny de casa ens provoca un xoc lingüístic. Sentir el català que es parla a la Garrotxa, o al Baix Camp, o al Solsonès és una mena de bàlsam per a les nostres maltractades oïdes. Aquesta és la part dolça. La part agra és detectar quantes i quantes paraules hem anat perdent –i la sagnia continua, és clar– a l'àrea més poblada, i més cosmopolita i se suposa que més moderna. En podria posar centenars d'exemples: mots que sento de passada i que em fan pensar en algun dels meus avis, o en els meus pares, o en mi mateixa quan era petita. Són paraules o expressions que em resulten absolutament familiars, de les quals conec el significat i l'ús, però que, tanmateix, he perdut pel camí. Ara pla, això rai, fer manyagues, ésser mesell, clavar una cossa. També hi ha aquelles paraules que encara tinc arrelades però que, de forma inconscient, he anat arraconant per substituir-les per altres que, essent correctes, potser són menys genuïnes. És una pràctica de la qual m'acuso i que empobreix el nostre llenguatge. De vegades les ganes de comunicar em fan perdre el seny. Seria el cas de la paraula que em va provocar aquesta petita reflexió que centra l'article d'avui. Es tracta d'una paraula tan senzilla, tan nostra com enraonar. La vaig sentir utilitzada amb tota naturalitat per una nena petita. “Què feies, que no venies?”, li pregunta la mare. “Res, estàvem enraonant…” I tot d'una em vaig adonar que els nostres nens i joves, els de Barcelona i la seva àrea d'influència, no haurien dit enraonant. Haurien dit parlant o xerrant. I vaig pensar que em sabria molt de greu que es perdés precisament aquesta paraula. Perquè enraonar és un verb molt bonic. Segurament m'agrada per la seva connexió evident amb el verb raonar. Enraonar seria mantenir una conversa basada en la raó. Es a dir, aportar arguments, allò tan nostre de parlant la gent s'estén. Tot i així, crec que ja fa temps que enraonar havia perdut aquesta connotació i es feia servir simplement com a sinònim de parlar o conversar. Tant li fa. Continua essent igualment bonic i des d'ara mateix em faig el propòsit de tenir-lo present. Enraonem, sisplau.